EL BLOG D'EN JOSEP BURGAYA

Nou blog

2008-10-07T12:38:00.002+02:00

A partir d'ara podeu consultar el blog d'en Josep Burgaya a:
www.josepburgaya.com

Una administració eficaç

2008-09-12T10:31:00.000+02:00

L’Ajuntament de Vic endegarà ben aviat la nova Oficina de Planificació Econòmica, Contractació i Compres. Així es va aprovar en el plenari que vam celebrar el passat dilluns. Es tracta d’un instrument nou que treballarà per posar en marxa els diferents projectes previstos en el nostre Pla d’Inversions, realitzar el seguiment del pressupost ordinari, centralitzar les compres de béns i serveis de caràcter ordinari que fa l’Ajuntament i preparar els expedients de contractació.
La nova oficina no és un caprici d’aquest equip de govern, com afirma algun partit de l’oposició. És un instrument nou i necessari per poder activar amb èxit els processos administratius i econòmics d’aquest Ajuntament, que té una gran envergadura. Els seus objectius són millorar la gestió interna de la nostra administració buscant l’eficàcia i l’eficiència i racionalitzar els recursos dels que disposem. A la llarga, podrem demostrar també que la nova oficina significarà un estalvi econòmic important per aquest Ajuntament.

Una altra de les funcions prioritàries de la nova oficina, serà completar el finançament necessari per tirar endavant tots els projectes previstos en el Pla d’Inversions gestionant millor el procés de buscar subvencions i ajuts d’altres administracions. Aquesta nova manera de treballar, adaptada als nous temps, ens ajudarà a fer realitat tots els projectes que la ciutat necessita i demanen els ciutadans. Ens permetrà modernitzar la ciutat dotant-la de nous equipaments culturals, esportius, tecnològics, educatius i econòmics i de millorar-ne la qualitat urbana. Són realitats que comencen a prendre forma i no pas promeses que s’emporta el vent. No cal parlar ara de totes les actuacions previstes en els dos Plans de Barri atorgats per la Generalitat però sí que s’ha de dir que transformaran urbanísticament i socialment el Remei, i el Centre Històric i la Calla. Però pels que afirmen que aquest equip de govern encara no ha fet res des que va començar la legislatura puc anomenar alguns projectes que ja són realitats i d’altres que es posaran en marxa ben aviat.
Aquest dilluns, es va iniciar el curs escolar a les tres noves escoles bressol municipals que té la ciutat, la setmana que ve s’obrirà el primer Espai de Benvinguda i també està en curs una nova escola pública per a Vic. Hem potenciat els quatre centres cívics que hi ha a la ciutat, hem creat un de nou al centre Comunitari, i tenim la previsió de fer-ne dos més el 2.009. Per a la gent gran, hem impulsat la gratuïtat del transport públic amb una xarxa d’autobusos modernitzada que a partir del proper 15 de setembre, arribarà a Gurb, la Guixa i Calldetenes.
Hi ha també importants equipaments per a la ciutat que ja estan prenen forma, com el nou Teatre Auditori, i el nou pavelló esportiu. A més a més hem endegat el procés administratiu per fer el nou Centre Esportiu de San Garrofa. Altre processos d’urbanització que ja estan aprovats i pendents d’executar en breu, son el soterrament de la Línea d’Alta Tensió del Castell d’en Planes, i la urbanització del Bruguer. Finalment m’agradaria recordar que aquest equip de govern està treballant en la construcció d’un nou mercat municipal per a Vic, i que el Mercat dels diumenges al barri del Remei té assegurat la seva continuïtat per l’èxit de visitants que ha obtingut.
Crec que aquest equip de govern està gestionant bé tots els projectes que té en marxa i que portarà a terme la resta de projectes previstos en el Pla d’Inversions. Tal com deia al principi, tenim la convicció política, els instruments i la gent apropiada per tirar-los endavant. Crec també, que aquesta nova manera de fer les coses genera confiança i m’agrada pensar que ens dona credibilitat davant dels ciutadans. La bona sintonia i la capacitat que tenim d’implicar altres administracions també ens fa més valents per tirar endavant tot allò que la ciutat necessita.

No segreguem, incloem

2008-07-30T13:28:00.000+02:00

El fenomen de la immigració causa a les nostres ciutats un impacte important i és obligació de les institucions prendre les mesures necessàries en pro de superar les dificultats que genera a nivell social i l’estrès causat en els serveis públics amb l’objectiu de facilitar la integració dels nous ciutadans, evitant la seva marginació i exclusió, i per tal de mantenir la necessària convivència i cohesió social. Les dificultats que s’originen amb l’arribada massiva d’immigrants s’ha de gestionar i això requereix actuacions i mesures concretes, noves i imaginatives. Les actituds purament contemplatives poca utilitat tindrien.
L’espai de benvinguda educativa (EBE), que el Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya posarà en funcionament el curs 2008-2009 a Reus i Vic, com a proves pilots susceptibles de ser reformades, seran espais de suport i assessorament als nouvinguts i a les seves famílies abans de procedir a l’escolarització definitiva. L’objectiu és facilitar la incorporació de nous alumnes al sistema educatiu amb plenes garanties. Ni segrega ni margina en tant que els EBE són espais transitoris que busquen facilitar les eines necessàries per fer front amb garanties l’arribada a un centre convencional, evitant a més a més el goteig constant de nous estudiants a les aules que no pot ser assumit pels educadors i que posa en perill el manteniment de la qualitat.
La iniciativa impulsada pel conseller Maragall respon a una situació concreta. Catalunya ha augment un 17% la seva població en només deu anys i, tot i que no seria exacte atribuir aquest augment únicament i exclusiva a la immigració, és correcte atribuir-li un protagonisme important. Així, a Vic, la població immigrant representa el 24% del total, una xifra gens menyspreable i bastant superior a la mitjana de les ciutats catalanes.
Aquesta nova realitat també ha tingut els seus efectes en el sistema educatiu català. Durant el curs 2007-2008 Vic ha rebut 324 nous alumnes que s’han escolaritzat una vegada el curs educatiu ja havia començat; és a dir, el 5,24% dels alumnes que han conclòs el curs escolar a Vic no l’havia començat el mes de setembre. A aquesta xifra s’hi suma l’existència de 1636 alumnes amb necessitats educatives especials (NEE), fet que significa el 26,5% dels alumnes de tota la ciutat, i tot i que tampoc és correcte atribuir la totalitat d’aquesta xifra a la immigració, si que és cert que la xifra no pot ser explicada sense aquest fenomen.
Una nova realitat que exigeix la creació de nous mecanismes per garantir la disposició d’instruments d’integració, que permetin el manteniment i la millora de la qualitat del nostre sistema educatiu i que permetin als educadors disposar de mitjans per abordar correctament els reptes de la immigració. A Europa, el segle XXI no serà el segle en què es lluiti per la universalització de l’educació, és el segle de la lluita per la qualitat del sistema educatiu.
Els EBE no poden ni han de ser llegits com una mesura que fomenta la segregació escolar, la marginació per raó de raça, de llengua o religió, ni com la institucionalització d’un ensenyament de primera (centres tradicionals) i un ensenyament de segona (EBE), qui ho faci d’aquesta forma caurà en l’error i menysprearà els objectius i els efectes benefactors de la mesura. En contra de la segregació es proposa la igualtat d’oportunitats que l’EBE posarà a la disposició de l’alumne nouvingut i de la seva família. En contra de la marginació es lluitarà per la inclusió amb completa igualtat de tots els alumnes. En contra de la institucionalització de centres separats es proposa la millora de la qualitat d’un sistema educatiu competitiu i amb pretensions de futur. L’EBE no és un centre educatiu sinó un espai complementari al centre.
A Vic, la immigració no és un fet recent i el plantejament de solucions a les dificultats que genera no és un tema que no s’hagi afrontat. Ja a mitjans de la dècada de 1990 s’impulsà l’anomenat “Model Vic” que, a grans trets, pretenia la distribució equitativa dels alumnes amb necessitats educatives especials a tots els centres escolars de la ciutat evitant la concentració d’aquests estudiants i el conseqüent perill de generar guetos. En aquests moment, el consistori treballa per modernitzar i reimpulsar un model que, tot i els efectes col•laterals no desitjables, ha donat bons resultats i que ha sigut objecte de nombrosos estudis i referències. Vic sempre ha treballat, i en aquest camí ens mantenim, per la inclusió, la integració i la necessitat de gestionar aquestes noves realitats sense espai per a la demagògia o el politiqueig irresponsable.
Des de la nostra experiència, el debat generat al voltant dels efectes de la immigració ha de ser abordat amb el màxim rigor possible evitant caure en mitges veritats i simplificacions que únicament obstrueixen el vertader debat que, entre tots, ens permetrà trobar la millor fórmula per resoldre els nous reptes als quals estem sotmesos.

Treballem per a tota la ciutat

2008-07-30T09:30:00.001+02:00

Ara fa pocs mesos, el plenari de l’Ajuntament de Vic va aprovar un extens i ambiciós Pla d’Inversions per aquesta legislatura que conté 120 accions potents i amb un muntant global que s’aproxima als doscents milions d’euros. Setmanes després, el mateix plenari va aprovar les inversions específiques per a l‘exercici 2008, les quals ja concretaven una part significativa d’aquest pla. Sense ser secundari, el més important de la qüestió no és la xifra global, sinó la quantitat i la significació de les operacions inversores que conté. El Pla d’Inversions aprovat significa un ambiciós i realista esforç per poder fer a Vic allò que la ciutat necessita. No és ni una carta als reis ni un exercici purament imaginatiu. Significa la concreció material d’un projecte polític compartit per part del govern de la ciutat, el qual ha esmerçat molts esforços per part de tots i cada un dels regidors que en formen part en conèixer la realitat de la ciutat i detectar les necessitats i aspiracions de la ciutadania. Un esforç, així mateix de convertir aquestes necessitats en projectes adequats i realistes per tal d’interessar a altres administracions perquè col•laboressin en el finançament d’aquests projectes. El projecte integral de remodelació i millora del centre històric era en aquest pla un dels de més envergadura i significació.
Satisfacció és, doncs, la paraula més encertada per definir el nostre estat d’ànim quan el dia 8 de juliol el Departament de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya va oficialitzar que Vic estava inclosa en la convocatòria 2008 del Pla de Barris amb el projecte centrat en el Centre Històric i La Calla.
Aquest segon Pla de Barris preveu invertir prop de setze milions d’euros en la rehabilitació, portes en dintre, de la zona del casc antic i La Calla i en l’obertura i integració d’aquesta àrea a la resta de la ciutat a través de l’adequació de les Rambles i l’obertura de la ciutat al Mèder. I això, no només per fer-hi importants actuacions urbanístiques sinó també amb accions i programes socials i econòmics.
Estem satisfets perquè aquesta inclusió ens indica un seguit d’elements a tenir ben presents. En primer lloc, és un reconeixement explícit a la tasca que ve portant a terme l’Ajuntament tant en el desenvolupament del primer Pla de Barris com en l’execució de polítiques urbanístiques i socials. En segon lloc, és la confirmació definitiva d’un element ben palpable, el bon funcionament de l’equip de govern que ha unit esforços per fer que Vic aconsegueixi aquest segon Pla de Barris. I, en tercer lloc, l’empenta que significa aquest segon Pla de Barris de cara a implantar i fer efectiu el Pla d’Inversions d’aquesta legislatura i poder anar portant a terme totes les actuacions previstes.
Amb la inclusió de Vic en aquesta convocatòria dels plans de la Generalitat, podem afirmar que hem fet realitat i donat sortida a una part significativa de les inversions previstes. Malgrat que des d’alguns sectors se’ns va acusar de fer una carta als reis o de projectar fum, ara podem reiterar que l’ambició amb que es va fer el Pla d’Inversions era ben fonamentada. Una ambició que ens permetrà modernitzar la ciutat dotant-la de nous equipaments culturals, esportius, tecnològics, educatius i econòmics i de millorar-ne la qualitat urbana.
Els dos plans de barris visualitzen el treball de l’equip de govern. Un treball que esdevé global, per a tota la ciutat, tot perseguint una millora de la cohesió social, urbana i econòmica. Són realitats que comencen a prendre forma i no pas promeses de les que s’emporta el vent. L’encaix entre el primer i el segon Pla de Barris significarà l’actuació integral en un espai que abasta des de l’inici del Passeig de la Generalitat fins a la Plaça Major. Un seguit d’actuacions que no només inclouen mesures urbanístiques sinó equipaments i programes socials, econòmics i culturals.
Per la seva importància pressupostària, urbanística i social voldria destacar el canvi que suposarà per a la ciutat l’endegament del riu Mèder i la urbanització de les Rambles en tant que significarà l’obertura de la ciutat a un nou espai de lleure, la connexió entre el centre històric i els barris de La Calla, el Remei, l’Estadi i l’Horta Vermella. També s’han de ressaltar els quatre projectes socials que s’engegaran amb aquest pla de barris i que, amb més d’un milió d’euros, dotaran a la ciutat de nous instruments per lluitar en favor de la cohesió i l’inclusió social, amb mesures específiques per a la dinamització de la gent gran.
Saber el que es necessita, bons projectes, però també la capacitat de gestionar, la confiança que es genera i la credibilitat assolida han fet possible establir una bona sintonia d’aquest equip de govern amb la Generalitat de Catalunya i la implicació d’aquesta en els projectes que se li plantegen per a Vic.

Burla a la democràcia

2008-03-06T11:00:00.002+01:00

Els que no han participat mai de la cultura democràtica i que, per descomptat, no van lluitar mai per fer-la possible al nostre país, sinó ans el contrari, acostumen a respectar-la poc i a comportar-se fora de les actituds i les formes que li són inherents. Algú va escriure fa temps que la grandesa de la democràcia rau en que deixa expressar-se a aquells que no hi creuen i que fins i tot la combaten.
Ridiculitzar una institució com un plenari municipal, des de dins, no és admissible i ens dol profundament a aquells que creiem que el respecte a les institucions és un element cabdal de la convivència. Hi ha qui, però, el que pretén es acabar amb la convivència i no pas, precisament, el reforçar-la.

Els plenaris de l’Ajuntament de Vic s’han convertit en un espectacle lamentable on a més d’insults i desqualificacions personals inacceptables es practica l’obstruccionisme deliberat d’allargar-los fins al ridícul amb l’únic objectiu i propòsit de mantenir l’equip de govern assegut un nombre d’hores irracional a les seves cadires. No és pas que els interessi un gran i intens debat polític sobre temes crucials, o que s’intervingui amb criteri en relació als punts de l’ordre del dia que cal afrontar i sobre els quals el més habitual és que no tinguin opinió. S’utilitza de manera perversa el mecanisme de les mocions o bé dels precs i preguntes per formular-hi multitud de peticions, que no és el lloc que correspon de fer-ho i així allargar el plenari cinc, sis o set hores, fins al paroxisme.

Els plenaris municipals tenen una funció ben clara. Aprovar o no les propostes que hi presenta l’equip de govern, amb el debat necessari, i alhora un mecanisme de control de l’Oposició cap al Govern. El sentit comú indica que hi ha temes que es poden i s’han de plantejar i resoldre en altres instàncies (comissions informatives) i que cal deixar al plenari els temes majors, de més calat, per tal de que tot plegat sigui funcional i la seva durada tingui a veure amb l’esforç que el sentit comú diu que podem exigir a les persones i la seva capacitat de concentració.

No deixa de ser ben eloqüent, que aquesta pretesa oposició no plantegi gairebé res en els comissions informatives i, en canvi, ho deixi tot per a representar, fora de lloc i de tota proporció, en els plenaris amb l’objectiu de fer “espectacle” davant dels mitjans de comunicació. Com que no es tenen arguments i del què es parla és el de menys, el contingut acostuma a ser la lectura d’un plec de fulls baixats a tal efecte d’Internet o bé un cortar i pegar de documents del mateix ajuntament. Si realment es volés fer debat sobre temes significatius no caldria recórrer sempre llegir papers, de manera més o menys intel•ligible, fins i tot en els torns de contrarèplica.

Tot aquest despropòsit en que ha caigut una bona part de l’oposició en el consistori vigatà, va acompanyada de comentaris continuats i desafortunats, i amb to burleta, sobre la quantitat d’hores que ens esperen encara de sessió o amenaces en que els propers encara els allargaran mes, tot donant a entendre que el plenari dona una patent de cors no pas per debatre o controlar l’equip de govern, com correspondria, sinó per tal de fotre’ls personalment tot utilitzant de manera perversa i barroera els mecanismes institucionals de l’ajuntament.

Tot plegat ben grotesc. Ni tan sols “l’espectacle” destinat als mitjans funciona com a tal. Quant es fan vint operetes seguides amb les mocions i cinquanta més amb els precs i preguntes és evident que s’acaben per neutralitzar informativament parlant. És força obvi, que el què els preocupa no és pas la ciutat ni els seus ciutadans. És la pitjor versió possible de la política, interpretada per gent que l’únic punt de referència que tenen és el totalitarisme i les idees comunicatives de Joseph Goebbels.

Sorprenent és també que algun grup de l’oposició que prové d’altres cultures polítiques, en nom del despit, s’hi hagi sumat, i hagi caigut en el mateix error tot fent de col•laborador necessari tot concertant-se amb els inductors d’aquesta estratègia desaforada. Ara no valen els falsos laments, i encara menys fer acusacions de responsabilitat en aquest desori a l’equip de govern. Quan se’ls ha demanat cordura han apel•lat a l’exercici de la seva llibertat. No val, tampoc, voler confondre a l’opinió pública tot convertint les víctimes en botxins.

Des del punt de vista pràctic, és evident que el Reglament Orgànic Municipal(ROM) que l’equip de govern sotmetrà properament a l’aprovació del plenari haurà de servir per posar raó i límit a les actituds i actuacions grotesques i antidemocràtiques que entorpeixen el bon funcionament de les institucions.

Personalment, em continua preocupant un tema que vaig plantejar públicament molt abans de les darreres eleccions municipals, i és el de la minva de la qualitat democràtica a la nostra ciutat. És per reflexionar sobre el perquè s’accepten amb massa naturalitat actituds, comportaments i declaracions que serien inacceptables i clarament rebutjades en altres llocs i ho eren en altres moments a Vic mateix. I em preocupa com algunes maneres i alguns plantejaments inacceptables acaben per contaminar a gent en altres moments prou raonable. El futur de Vic depèn de moltes coses, però entre altres, i no pas la menys important, de la salut democràtica de la ciutat

Cent dies de Govern a Vic

2007-10-08T10:16:00.000+02:00

Amb un acte a la Sala de la Columna, el passat divendres vàrem presentar les prioritats de govern per aquesta legislatura i vàrem renovar un públicament un pacte necessari per a la ciutat. Aquest és el text de la meva intervenció:

Benvolguts companys de consistori, benvolguts conciutadans,

Cent dies són una referència simbòlica, una xifra, perquè un nou Govern pugui haver-se fet amb les regnes d’una situació heretada, haver dissenyat les seves prioritats i haver portat a terme les primeres actuacions. Data doncs per fer un primer balanç però, sobretot, una bona excusa per poder explicitar els grans eixos i les grans actuacions de la legislatura. Ocasió, també, per renovar un comprimís polític fonamentat en el desig d’impulsar un ambiciós programa de govern per Vic, que afronti les necessitats i els reptes que la ciutat té plantejats.
I encara que sigui breument, dels fonaments d’aquest acord de Govern és del que els voldria parlar.

Aquest és i ha estat un pacte de govern basat en un programa d’actuació, en la elaboració d’un projecte compartit respecte al que Vic és, necessita i volem que sigui en el futur. Un programa basat en el coneixement profund de la ciutat i conscients de les preocupacions i dificultats que ens fan arribar els seus ciutadans.
Un acord fet des de la grandesa política de prioritzar els interessos de Vic i dels seus ciutadans, i no pas els dels partits polítics. L’hora de la política amb majúscules.
Un acord en el que focalitzem tot allò que compartim, que és molt, en lloc de regirar entre el poc que ens pugui separar.
Un acord fet des de la diversitat, sense cap intenció de limitar una pluralitat necessària i enriquidora, però amb uns objectius compartits de manera àmplia i sòlida.
Un acord fet des de la convicció de que els reptes i necessitats de la ciutat s’havien d’afrontar des del pacte, des de la suma, des del consens.
Un acord postelectoral i de govern fonamentat en un comportament, crec que força exemplar, dels grups que en formem part durant una campanya electoral en que varem prioritzar els aspectes propositius i programàtics més que no pas les picabaralles estèrils, mantenint sempre una actitud de respecte dels uns amb els altres. Com ha, o hauria, de ser!

Crec que per arribar a l’acord de govern no hem hagut de fer cap de nosaltres grans sacrificis, potser alguns de petits, perquè tots hem estat conscients que és molt més el què ens uneix que no el què ens separa. Quant pensem en Vic, en els seus ciutadans, en les seves necessitats, coincidim en moltes coses. Els projectes previs, amb èmfasis diferenciats, més que confrontats podien ser i són complementaris.

Crèiem, i creiem encara, que en les circumstàncies actuals de Vic, el Govern que es necessitava no havia de ser fort només aritmèticament, amb una sòlida majoria, sinó i molt especialment havia de conformar-se un Govern fort políticament, on hi fossin presents, amb la correlació que els pertoca, els principals grups polítics de la ciutat que al capdavall ho són a nivell de país. Fer front a les necessitats de Vic en equipaments i serveis, en seguretat, en atenció a les persones i assegurar la convivència i cohesió social requeria i requereix de majories polítiques consistents.

Es necessitava, també, d’aplegar aquells plantejaments polítics amb accentuat sentit de la responsabilitat, amb visió pragmàtica i institucional, amb sentit de ciutat. La unió d’aquells que no entenem la política com un escenari de confrontació contínua, sinó com el terreny de joc en el que respondre als anhels i aspiracions dels ciutadans, de tots els ciutadans.
Compartim tots nosaltres ideals de llibertat, de democràcia, de tolerància i de convivència. Afrontem les necessitats i reptes de la ciutat amb realisme, però amb exigència i ambició per Vic, molta ambició per Vic.

Volem una ciutat cohesionada socialment, volem un Vic relligat des del punt de vista urbanístic i dels seus barris. Volem aconseguir que a Vic tots els seus ciutadans tinguin els mateixos serveis, les mateixes prestacions i les mateixes oportunitats. Volem que els vigatans estiguin orgullosos de la seva ciutat, un orgull fonamentat en el que Vic és i ha estat, però sobretot amb el què pot arribar a ser.

Sabem el què volem i creiem interpretar bé el que Vic necessita.
No pretenem ser millors que els que ens han precedit, però estem obligats a portar més enllà, assolir nous horitzons, la ciutat que hem heretat.
Som més remant en la mateixa direcció i creiem fermament que, en aquest moment, Vic necessita de l’esforç dels grups polítics que formem part d’aquest Govern, que hi aportem les nostres idees, les nostres capacitats, els nostres esforços i, perquè no dir-ho, les nostres lligams, relacions i capacitat d’incidència en altres nivells d’administració.
Tots plegats, compartim l’estima i la preocupació per Vic. Hem assumit que Vic es troba en un moment crucial, que s’està jugant el seu futur, el que serà en els propers anys. Això requereix de plantejaments clars respecte al que necessitem i respecte al que volem i podem ser en el futur. Es necessiten inversions, però també decisions polítiques sense complexos. Faríem un flac favor als vigatans si ens assentéssim a veure passar els esdeveniments des de la comoditat del “qui dia passa, any empeny”.
Tenim més oportunitats i possibilitats que no pas problemes, però és evident que planen sobre la ciutat algunes dificultats i algunes amenaces.
Per això, aquest pacte i aquest programa de Govern que hem fet i que a dia d’avui ja se’n entreveuen alguns dels aspectes principals, les seves prioritats.

Es tracta de potenciar i canalitzar el dinamisme i les capacitats de la ciutat, tot promovent l’activitat econòmica, gestionant adequadament el creixement urbanístic, dotant Vic de les infraestructures i equipaments de qualitat que requereix, proporcionant serveis i seguretat a les persones, tot evitant fractures socials i urbanes, assegurant la convivència, i mantenint la nostra personalitat com a ciutat.

Per assolir tot això, hem fet i tirem endavant l’acord i el programa de Govern. Però necessitem del suport, treball, protagonisme i complicitat de la societat civil. Sols no podrem fer-ho. Una ciutat és, al capdavall, el que la seva gent vol que sigui, la suma dels esforços de tots.
Nosaltres creiem en Vic, tenim una fe immensa en Vic i en els vigatans.
Estem convençuts que el bé de la ciutat es mereix que ens hi dediquem intensament i de manera generosa. Els esforços que haguem fet els grups polítics per assolir aquest acord i aquest programa que Vic necessita i demandava crec que són insignificants, irrellevants, al costat dels resultats que reportarà.
Vic s’ho val!

Nou curs, noves reflexions

2007-08-29T19:14:00.000+02:00

Encarem el nou curs polític amb la voluntat de deixar anar sobre aquest blog les reflexions que inexorablement la pràctica política i la observació de la realitat ens aniran generant.
Després de mesos de no fer noves entrades en aquesta pàgina, em veig ara amb les ganes i la necessitat de comentar de nou sobre qüestions d’actualitat. Escriure és una activitat que ajuda a ordenar les idees i una manera immillorable de comunicar-se, però una campanya electoral té les seves pròpies dinàmiques, els seus mitjans i la seva lògica alhora de fer-ho. Els avatars posteriors a les eleccions, amb negociacions, pactes, acords i constitucions de cartipassos vaig creure que era un moment més per a l’acció que no pas per a la reflexió o els comentaris públics. Ara, acabant-se el parèntesi estiuenc en el que res no s’atura però quan la dinàmica de les coses és més aviat somorta, crec que és un bon moment per reiniciar aquesta pàgina.

Sobre les eleccions
Ja s’ha escrit molt sobre els resultats electorals de Vic. Tot i que a pilota passada tothom és savi, crec que la dimensió d’alguns fenòmens va resultar una sorpresa per tothom. I ho dic jo, que havia alertat durant quatre anys sobre els perills tant de la inacció en relació a alguns temes i alguns barris com els efectes perversos que acabarien per tenir alguns pactes polítics fets de manera maldestre i encoberta. Si bé érem conscients d’alguns malestars no crèiem que això donés un com a resultats uns transvasaments de vots com els que es varen produir. Haver encapçalat la candidatura que va rebre la clatellada més suau no em satisfà. Entenc el toc d’alerta que ens fa l’electorat, però crec que en aquestes dinàmiques s’acaba fent pagar els justos pels pecadors.

Sobre els pactes
Crec que el mosaic polític resultant de les eleccions demanava, com a mínim, un acord polític entre les dues grans forces (CiU/PSC). Aquest pacte és el resultat de prioritzar la ciutat per davant d’interessos particulars, d’entendre que la política, tan plena de misèries, té moments en que s’ha d’afrontar amb grandesa tot pensant amb el futur i amb el que ens demanen els nostres conciutadans. Un acord d’aquestes característiques, per inèdit i transcendent, ha generat molt soroll en forma d’opinions, pressions i demostracions d’interessos contraposats durant la seva configuració. Més enllà d’anècdotes, crec que és un molt bon acord per la ciutat, tant pel que significa com pels seus continguts programàtics de govern. Encara que en els detalls, almenys de manera inicial, hi pugui haver algun desajustament per falta de cultura de coalició, entenc que l’ambició en els plantejaments acabarà per justificar-lo de manera més que sobrada. Des del PSC no varem dubtar, ni ho fem, que aquest era el camí a seguir pel bé dels ciutadans de Vic. Ho veurem i en parlarem.

El soroll de les plataformes
Si fins ara el recurs a les plataformes ciutadanes estava més aviat situat a la part més extrema de les esquerres per tal de servir de mitjà per defensar qüestions urbanístiques, mediambientals i territorials, ara sembla que és recurs reiteratiu de sectors del catalanisme més sobiranista i/o independentista de cara anar prenent posicions en vistes a després de les eleccions generals que, crec, el moment en que algunes estratègies polítiques es ressituaran i quan previsiblement saltin algunes espurnes que poden modificar de manera més o menys substancial el mapa polític i institucional català. Amb el respecte degut, sento plantejaments que volen presentar-se coma nous i amb sonen d’allò més vell, cantarelles que pretenen ser plantejaments profunds i que cauen dels dits pel seu simplisme i maniqueisme. El debat identitari crec que, almenys hores d’ara, és lluny dels interessos i preocupacions de la majoria dels ciutadans els quals esperen de la política resposta als problemes que tenen plantejats a nivell molt més pràctic i quotidià. Hi ha qui creu que la política que resol problemes i mira de proporcionar majors nivells de benestar als administrats és merament gestió i està faltada de grandesa. Sincerament, crec que la majoria de la gent està (i estem) cansats de proclames, de gestos històrics i de fronts nacionals. No necessitem redemptors, si no bons polítics.

Municipals 2007

2007-05-18T13:37:00.000+02:00

Com sabeu acabem d'encetar la segona setmana de campanya electoral i a Vic l'activitat és constant i intensa, però també ho és a tot Catalunya.
A través d'aquest banner linkable podreu accedir a la web http://www.municipals2007.cat on trobareu informació diversa sobre l'activitat del PSC a tot el territori.

Nosaltres, Vic

2007-05-18T13:29:00.001+02:00

Aquestes són les meves propostes i el meu equip.

Frivolitat poc sostenible

2007-01-27T20:19:00.000+01:00

Les declaracions de la regidora d’ICV a l’Ajuntament de Barcelona, Imma Mayol, en les que es declarava antisistema i propera al moviment okupa són d’aquelles que inhabiliten qualsevol persona per a dedicar-se a l’activitat política. Més enllà que resulta força increïble anar d’antisistema amb cotxe oficial, fa un flac favor a la política, una activitat que avui en dia no va pas precisament sobrada de consideració per part dels ciutadans. La frivolitat pot ser bona cosa aplicada a la vida personal, però no es pot mantenir quan acompanya declaracions públiques de responsables polítics. Caldria demanar responsabilitats als partits quan tenen qui tenen en llocs de comandament. Quatre tòpics mediambientals i l’adjectiu sostenible aplicat a qualsevol cosa no poden ser suficients per a capacitar algú, ni una varietat de vestits de coloraines l’únic argument de modernitat política. La gent d’ICV, crescuts arran d’uns darrers resultats electorals en els que varen ser menys castigats que els altres, sembla que es troben cada vegada més còmodes en el paper de biopijos que els humoristes i gent malintencionada els adjudiquen.

El projecte de teatre-auditori de Vic com a metàfora. Vic necessita d’un nou complex cultural i una nova escola de música. Un bon equipament proporcionat, funcional i que sigui una obra de referència. Probablement ningú ha defensat més aquesta obra que el grup municipal del PSC. Les coses, però, no estan ben enfocades. A cada pas el projecte es va encarint notablement i les dificultats constructives que el mateix arquitecte preveu acabaran per desproporcionar les coses. Ben segur que el cost final s’acostarà al 50 milions d’euros, i el pitjor no és que significa un malbaratament de recursos que una ciutat amb altres necessitats no es pot permetre, si no que amb plantejaments funcionals es podria fer una obra més adequada i força més barata. Un enfocament arquitectònic alambinat, obscur i torturat, on el mateix autor addueix dificultats per fer-hi cabre els espais funcionals que justifiquen l’obra són un mal inici. La poètica amb que s’embolcallen determinats projectes no ens haurien de fer perdre el nord i un cert sentit de les proporcions. El contrari, més que a la modernitat tendeix al provincianisme o al papanatisme irresponsable.

La lògica perversa dels mitjans. Algunes coses són notícies per definició mentre altres per més significatives o transcendents per les nostres vides que siguin, mereixen mantenir-se en la obscura nit de l’oblit. He sentit mil vegades als periodistes explicar allò de que la notícia és que un bisbe mossegui un gos i no pas si passa a la inversa. Això comporta que, en política, fer el saltimbanqui, dir barbaritats o referir-se a determinats temes dona quota de pantalla o els cinc minuts d’èxit que Andy Warhol preveia que es mereixia qualsevol persona, per gris que fos, al llarg de la vida. Quan el proper plenari municipal de Vic ha de tractar temes, potser avorrits però transcendentals, com són el pressupost anual, la plantilla de personal o l’aprovació inicial del projecte del nou complex cultural, la preocupació dels mitjans de comunicació catalans radica en el fet que un regidor que acaba en ell tota la representació municipal presenta al plenari, amb derrota assegurada, una moció demanant la prohibició de burques i vels als carrers de la ciutat. El fet donaria per fer-hi conya si no fos que ja cansa i per la lògica irresponsable i socialment fragmentadora que hi ha al darrere. Ens poden agradar més o menys determinades indumentàries o les expressions de fanatisme religiós, però el cert és que almenys de moment això a Vic no es dona de manera significativa ni és un problema pels ciutadans. El que és cert és que hi ha que desitja que ho sigui i els periodistes, benintencionats no en tinc cap dubte, no fan si no ajudar a una estratègia política basada en gests teatrals cap a la galeria on el tema de la immigració no és un argument, pura i simplement un recurs.

ETA enterra a Barajas les expectatives de pau

2007-01-14T19:36:00.000+01:00

Un mal final per l’any 2006 i un mal inici pel 2007 és el que ha reportat el retorn a la violència per part d’ETA. Que fos amb tanta brutalitat i de manera inesperada hi ha donat, si és que això és possible, més profunditat, dramatisme i sensació de frustració. Tants esforços esmerçats, tan risc polític assumit per acabar d’una manera que ni tan sols des de Batasuna esperaven. En els primers moments sorprèn com alguns en lloc de condemnar-ho aprofiten per atacar el Govern de Rodríguez Zapatero, els uns acusant-lo de feble enfront del terrorisme i vivint aquest final del procés de diàleg iniciat com una victòria política, els altres “acusant” el Govern de no haver fet els gests suficients davant de l’organització armada. Quants despropòsits!
Crec que només es pot acusar al govern socialista d’haver arriscat molt en aquest procés, especialment en relació als seus propis interessos de partit. Segurament en pocs països un partit de govern hagués iniciat el procés sense comptar amb el suport del principal partit de l’oposició, disposat de manera irresponsable a utilitzar aquest tema d’estat per atacar el President del Govern; estant ancorat el PP en la idea de que si el terrorisme islàmic els va treure del poder, el terrorisme etarra crearia les condicions perquè hi tornessin. El Partit Popular només dialogarà (i negociarà) amb ETA, com ja va fer-ho, quan estigui governant. Creu que qui acabi amb el terrorisme a Espanya es garanteix molts anys al poder. Així són les coses i farà tot el que estigui a la seva mà perquè les coses vagin així. Les dretes, especialment si només són superficialment democràtiques, no estan per plantejaments sofisticats.
Amb tot, sóc del que crec que malgrat el dany de tot tipus generat per l’atemptat, malgrat que l’esquerra abertzale ha deixat de ser interlocutora, malgrat la irracionalitat dels que decideixen alguna cosa en el fantasmagòric món etarra, el govern del PSOE haurà d’intentar reprendre un procés de pau que la societat espanyola necessita que algun dia arribi a bon port.

Plenaris en Sants Innocents. Casualitats de la vida, tan l’ajuntament de Vic com el Consell Comarcal d’Osona varen celebrar les darreres sessions plenàries de l’any el dia 28 de desembre.
A l’ajuntament de Vic se’ns va rebutjar al PSC una moció en la que demanàvem, després de rebre un informe que havíem sol•licitat al secretari del mateix ajuntament, que es replantegés el projecte d’ampliació d’abastament d’aigua potable a Sentfores, ja que si els beneficiaris n’eren diverses unitats d’actuació urbanística, lògic era que es fessin càrrec del cost i no el conjunt de la ciutadania com ha establert l’Ajuntament de la ciutat amb l’aplaudiment incomprensible d’ERC i de ICV. L’equip de govern de Vic, amb el beneplàcit de gent que es diu d’esquerres, acostuma a ser molt magnànim i a estalviar costos als beneficiaris d’operacions privades que generen grandioses plusvàlues. Els cognoms acostumen a repetir-se.
Al Consell Comarcal el plenari va servir per aprovar el darrer pressupost d’aquesta legislatura. Un muntant global de 36,5 milions d’euros, la contenció del capítol de personal i l’ampliació dels serveis als municipis identifiquen aquest pressupost i el conjunt del treball polític desenvolupat pel Govern d’esquerres al Consell Comarcal d’Osona durant quatre anys. Crec que s’ha fet un treball polític molt seriós, situant el Consell en l’àmbit del suport als municipis, i el balanç no només és molt positiu sinó que indica que caldria renovar l’acord polític de cara a la propera legislatura.

Primer debat electoral. El 9TV ens va donar la oportunitat als caps de llista de les candidatures d’esquerres en les properes eleccions, d’iniciar els debats electorals que sospito que sovintejaran d’aquí al dia 27 de maig. Vaig defensar el meu optimisme fonamentat sobre el fet que una majoria d’esquerres fonamentada i articulada entorn del PSC és possible i probable en aquestes eleccions. Fins al maig cal que tothom faci els deures: bon projecte, equip adequat i convèncer l’electorat de que a Vic la necessitat de canvi és clamorosa. Vaig fer notar, i ho crec sincerament, que mantenir la coherència en l’actuació política precedent beneficia la política i dona credibilitat. Nosaltres crec que l’hem mantinguda, pactant els grans temes de ciutat durant aquesta legislatura, però fent oposició perquè aquest era el paper que ens corresponia en funció dels resultats electorals de les anteriors eleccions i malgrat la debilitat de CiU. El bon funcionament i la salut de les institucions polítiques democràtiques es fonamenta en aquesta dialèctica govern-oposició. Altres grups polítics sembla que no ho han entès gaire, tot fent pactes sense contingut que oxigenen a un equip de govern que s’ha esllanguit del tot en aquesta legislatura o bé, deixant de complir els acords establerts amb altres grups polítics. Pel bé de Vic, espero que els nous interlocutors ho tinguin una mica més clar.

Un President que normalitza Catalunya

2006-11-29T18:46:00.000+01:00

Crec que el nou President de la Generalitat farà molt per Catalunya. Sóc dels convençuts de la vàlua política i personal del president Montilla. Ser militant del PSC no m’obliga a veure-ho d’aquesta manera, però és així com ho veig. Crec que la imatge que se’n ha volgut donar en campanya i després per part dels rivals polítics i mediàtics crec que a més d’injusta s’ajusta poc a la realitat. Se n’ha fet una desqualificació més classista que no pas fonamentada en la seva catalanitat lingüística o el nivell de formació acadèmica, fets que s’han utilitzat bàsicament com a excusa barroera. A banda, crec que el fet que hagi accedit a la presidència normalitza aquest país en el millor sentit de la paraula. Simbolitza el triomf del país real enfront d’imaginaris identitaris que preocupen molt poc a la majoria de la gent. Catalanisme i patriotisme signifiquen avui ocupar-se de la gent, de les seves necessitats i aspiracions i no pas de la seva ànima.

Un Govern cohesionat. Els gestos en relació a la formulació del Govern d’Entesa així com els nomenaments que tanquen la seva composició m’agraden força més del que es va viure fa tres anys amb el govern Tripartit. Sembla que s’ha après dels errors i no veig (o poc) actituds dissonants en nom d’accedir a quotes de major protagonisme. M’agrada sentir, encara que sigui purament simbòlic, que aquest no és un govern de tres partits si no el govern de Catalunya. Crec que una vegada aprovat l’Estatut es farà molt menys soroll i molta feina. El país necessita assossec, tranquil•litat i moltes escoles, carreteres i hospitals. Semblar, políticament, Navarra durant un temps pot ser força convenient.

La dignitat de Pasqual Maragall. Crec que la dignitat en la sortida de la presidència per part de Pasqual Maragall és més que remarcable. Jo he admirat molt políticament a Maragall. Crec que ha estat un gran President en un moment i unes circumstàncies molt complicades. Ha estat un polític ambiciós, honest i imaginatiu. Un home que ha engrandit la política. Qui arrisca en política pot cometre algunes equivocacions, però fa grans aportacions. Fa uns dies, dinant amb el Pepe Alvarez d’UGT, em feia notar que les idees-força principals d’aquest país des de fa anys les han aportat Pasqual Maragall. Ho crec així i jo hi vaig afegir Narcís Serra, consideració que varem compartir.

Responsabilitat i política. Fa temps que, parlant amb alguns amics i rivals polítics, sostinc que en la política la línia de diferenciació més gran entre les persones que s’hi dediquen no és tant la militància concreta com la seriositat i el sentit de responsabilitat. Conec moltes persones que, més enllà de projectes i punts de vista diferents, afronten la seva activitat política de manera rigorosa, com un acte de servei, es preparen els temes i s’assessoren sobre allò que han de tractar o en tenen responsabilitat de gestió, treballen, elaboren propostes, fugen d’excentricitats de l’excés de soroll i de la frivolitat, els rivals són això i no pas enemics contra els que tot val. Hi ha gent en política, entre els que em compto, que som fidels a un principi que he sentit repetir diverses vegades a José Montilla: en política hi hem de ser per resoldre problemes i no pas per crear-ne. Aquesta actitud que crec que n’hi ha en grans dosis al PSC, és transversal en l’arc polític, com és transversal l’actitud contrària. Crec que una de les pitjors lacres, i que fa de la política una activitat miserable, és la politiqueria de barra de bar. Gent que sense criteri, formació ni responsabilitat parlen (o malparlen) de la política i dels que s’hi dediquen com si fos un Casino o bé un fangar. Tenen en comú ni fer ni aportar res i per descomptat no treballen i desconeixen el sentit mínim de paraules com són el rigor, la responsabilitat o la seriositat. Sóc dels que crec que degraden la política i que ostensiblement hi sobren. O bé, és que ens hem equivocat i els que hi sobrem som els altres.

BOMBOLLA IMMOBILIÀRIA I POLÍTICA

2006-11-16T17:37:00.000+01:00

La creació d’una gran bombolla immobiliària ha estat i és un dels fenòmens polítics i econòmics més rellevants a l’Espanya de la darrera dècada. Una bombolla que té aspectes diversos que van des d’una sensació exagerada de bonança econòmica que pivota sobre aquesta “inflació de la construcció” i que explica fins i tot el ball d’opes que manté l’Ibex borsari en uns nivells poc realistes, fins a les activitats dels ajuntaments centrades en fer front, de més o menys bon grat, a la pressió dels promotors immobiliaris per tal de convertir en urbanitzable tot el que és possible que ho sigui i més.

El ciment que ho envaeix tot. La brutalitat del creixement urbanístic d’algunes zones, especialment on governa el PP, i els planejaments futurs fan feredat, més que res perquè són insostenibles. Créixer una ciutat amb habitatges, en una època de forta demanda és molt fàcil, només cal posar sòl edificable en el mercat. El que és molt més complicat es créixer en equipaments i serveis de tal manera que l’urbanisme que es practiqui sigui social i econòmicament sostenible.

La maleïda corrupció. La corrupció que darrerament s’ha anat evidenciant en els mitjans de comunicació i que té com a cas més emblemàtic Marbella és un dels aspectes més preocupants de la bombolla. El fotut del cas és que no són uns pocs casos anecdòtics i probablement s’aniran multiplicant en els propers mesos. Que tants càrrecs públics i tècnics municipals i estiguin implicats degrada, encara més, la consideració progressivament negativa que molts ciutadans tenen de la política. Les “pomes podrides” deterioren notablement la imatge del conjunt.

Replantejar-se les competències urbanístiques. Caldrà augmentar els filtres de control en els planejaments urbanístics, amb atribucions en nivells de l’administració on la proximitat dels promotors sigui menor. La possibilitat de comprar voluntats per part de la ingent quantitat de diner que remena el món del totxo és desgraciadament molt gran, especialment en petites poblacions que es creu estan més fora del control fiscalitzador de les institucions i dels mitjans de comunicació.

Política municipal i urbanisme. Que en política municipal tot acaba per concretar-se en l’àmbit urbanístic és una gran veritat que ja fa temps algú va afirmar. El problema principal que afronten les ciutats – i Vic no és pas una excepció- és que afronten el seu desplegament urbanístic de manera excessivament pressionada per aquells que tenen interessos en el creixement immobiliari. Propietaris de terrenys i promotors actuen amb unes presses i unes urgències com si els anés la vida en activar els seus interessos de manera ràpida. Una actitud d’aprofitar la inflació del mercat, conscients que aquesta dinàmica no es pot mantenir indefinidament.

Contaminació de la política. La frase de Bill Clinton que va fer fortuna per definir el que realment marca el pas del món “és la economia, estúpid”, es podria transmutar avui a casa nostra per “és la construcció, estúpid”. A Vic, molts dels moviments a vegades incomprensibles que es detecten i es veuran a mesura que s’acostin les eleccions municipals del maig de l’any que ve tenen i tindran força a veure amb això. La revisió del POUM que s’ha de fer i aprovar en la propera legislatura és massa important, té molta transcendència, com perquè determinats interessos renunciïn a no interferir i condicionar alguns candidats, algunes candidatures i possibles futures majories. És obvi que hi ha gent més adaptable i manejable que d’altra. Els més perspicaços saben que d’això gestos hi ha hagut durant aquesta legislatura municipal. Caldrà anar-ne parlant i, quan calgui, denunciar-ho.

Un nou Govern d’esquerres

2006-11-09T11:11:00.000+01:00

Crec que estem d’enhorabona perquè s’ha pogut configurar de nou un govern d’esquerres a Catalunya presidit pels socialistes. L’Entesa nacional de Progrés que permetrà que José Montilla sigui President de la Generalitat de Catalunya significa la possibilitat de continuar amb les polítiques socials que s’havien endegat en l’anterior legislatura i desplegar les possibilitats del nou Estatut amb els criteris de progrés des dels que els socialistes l’havíem impulsat.

El PSC no obté el resultat que esperava. És evident que el resultat obtingut pel PSC no és el que volíem i mereixíem per la feina feta i pel projecte presentat. Una part dels nostres votants no és que hagin canviat d’opció, sinó que més aviat s’han quedat a casa. Les convulsions d’aquests tres anys han desgastat el partit amb una part del seu electorat i alguns errors de plantejament en aquesta campanya han portat a que alguns electors ens fessin sentir la seva fredor. Crec que a banda d’impulsar polítiques de progrés i de governar de manera eficient, el PSC ha de reflexionar de manera autocrítica sobre el que ha succeït i aprendre i corregir les equivocacions comeses.

CiU és la gran derrotada en aquestes eleccions. Es digui el que es digui i es miri com es miri CiU ha quedat clarament derrotada en aquestes eleccions. Quan es planteja un plebiscit contra el tripartit i el resultat és que aquest obté el suport de la majoria dels electors i CiU no té cap soci per governar, la derrota és eloqüent. Tanta arrogància i prepotència en campanya electoral, tant recórrer a el “jo o el caos” per obtenir cent mil vots menys denota una escassa credibilitat. Han comès grans errors en l’enfocament agressiu de la campanya, però sobretot arrosseguen un plantejament estratègic equivocat, consistent en cremar totes les possibilitats de pacte amb les altres forces polítiques. En una societat pluripartidista com la catalana, qui no té amics no té cap possibilitat de governar.

No només hi ha “brunete mediàtica” a Madrid. Sorprèn com alguns mitjans que s’havien compromès de manera inequívoca amb Artur Mas i contra el tripartit abonen aquest dies l’argument fal•laç de la il•legitimitat del tripartit i del “pacte de perdedors”. És veu en les tertúlies de l’Antoni Bassas, però especialment al grup Godó. En Xavier Bosch a Rac-1 i en Jordi barbeta a La Vanguardia tenen poc a envejar hores d’ara als periodistes de la Cope o El Mundo. Si la realitat no encaixa amb les seves dèries, és la realitat la que ha de canviar. La veritat els ha espatllat el titular amb el que somniaven i no ho poden suportar. La càrrega contra la “traïdora” ERC per pactar amb els socialistes és brutal. L’intent de crear un imaginari del futur president Montilla com el d’un analfabet incapaç de governar es manté.

Què significa ser sucursalista? Anar a Madrid a voler que se’ls hi atorgui el que no s’han guanyat a Catalunya a convertit en patètics els dirigents de CiU. Tant de temps fent servir l’argument del sucursalisme del PSC i ara resulta que són ells els que apel•len al PSOE en contra de les decisions del PSC. L’exemple de que el PSC és un partit plenament sobirà que pren les seves decisions i que és lluny de ser el mateix que el PSOE ha quedat abastament demostrat. Tot el cap de setmana l’ex-president Pujol instal•lat a Madrid pressionant dirigents socialistes només ha servit per evidenciar que per un cert nacionalisme català l’autèntica política sempre s’ha fet a Madrid.

CiU: un discurs esgotat

2006-10-05T10:48:00.000+02:00

Convergència i Unió ha viscut molt temps obsessionada en que es convoquessin eleccions autonòmiques, doncs els seus estrategs i la seva “brunete mediàtica” –amb formes menys cantelludes que a Madrid, a Catalunya també n’hi ha- van considerar que la identificació del tripartit amb el caos i el desgovern i a Maragall amb la imprevisibilitat, juntament amb la fotografia estatutària de la Moncloa, les eleccions serien un passeig que els portaria a recuperar allò que, en paraules de Marta Ferrusola, l’esquerra els havia usurpat.
Quan més enllà del soroll el treball del govern d’esquerres ha estat important, quan els catalans han vist com les millores substancials de l’autogovern han vingut amb un president socialista a la Generalitat, quan el candidat convergent no té projecte ni substància el discurs convergent s’ha anat esllanguint progressivament.
Que el candidat del PSC hagi acabat essent José Montilla els ha acabat per desmuntar el discurs, doncs no entrava en els seus plans ni ho tenien previst. Tot i que els ha temptat, el discurs sobre els orígens del candidat socialista saben que els perjudicaria i els distanciaria en relació a la Catalunya real, especialment amb els ribets classistes que hi dona Duran i Lleida quan, ja fa temps, es refereix despectivament a determinats dirigents del PSC.
Com pot CiU bastir un discurs identitari creïble quan és el PSC el que ha donat un sostre d’autogovern a Catalunya que ells no s’havien ni plantejat? Com pot CiU bastir un discurs de responsabilitat de gestió quan el govern d’esquerres ha fet molt més en tres anys del que ells havien fet en vàries legislatures governant? Com es pot bastir un discurs patriòtic consistent enfront d’un candidat socialista que ha gestionat la transformació profunda del desori social i urbanístic heretat en l’entorn barceloní?
Artur Mas continua apel•lant a una Catalunya imaginària mentre José Montilla representa i tracta els temes que preocupen i interessen a la Catalunya real.

Joan Clos, o la deconstrucció d’un bon alcalde. La promoció de Joan Clos com a ministre d’Indústria ha agafat a contrapeu a gairebé tothom, i molt especialment a CiU que havia preparat el seu combat a l’Ajuntament de Barcelona en base a aquest contrincant. Que un “madur” Xavier Trias s’hagi de presentar com la renovació municipal enfront de Jordi Hereu és força patètic.
Encara que, com tothom, Joan Clos no les ha encertat totes com a alcalde, el cert és que quedarà com un dels millors gestors i dirigents de la ciutat. Es poden fer les conyes que es vulguin, però la transformació urbanística i ciutadana que ha experimentat Barcelona amb motiu del Fòrum ha estat extraordinària i la ciutat és, ben segur, la més seguida, admirada i visitada d’Europa.
Joan Clos no ha pogut remuntar, però, el procés de caça i captura que des del Grup Godó se’n ha fet des de fa ja cinc o sis anys. L’atac sistemàtic, diari, des de La Vanguardia i Rac-1 crec que en el futur s’estudiarà a les facultat de periodisme de com destruir la imatge d’un responsable polític. Un autèntic procés de deconstruccio d’una figura pública feta amb tota mena de mitjans i amb obsessió malaltissa endegada a partir del moment que l’ajuntament de Barcelona no va fer la concessió d’un gratuït de difusió municipal a aquesta empresa de comunicació. Tot molt ètic com es pot veure. Curiosament la campanya anti-Clos no va funcionar mentre se l’acusava de totes les insatisfaccions dels ciutadans de Barcelona des de les pàgines sèpia del diari i, en canvi, la figura pública de Clos es va veure tocada quan es va recórrer a la ridiculització personal a través de programes de ràdio. Per molt que se’l consideri, ja fa un temps que és difícil al sentir Clos no confondre’l i pensar en la paròdia de Minoria Absoluta.
Estic del tot segur que serà un molt bon ministre, més que res perquè és i ha estat un molt bon polític.

La nova centralitat de El Sucre
A Vic, a la zona que hi ha a l’entorn del emblemàtic edifici de l’antiga fàbrica de sucre s’ha anat configurant els darrers anys una potent zona d’equipaments i serveis, molt ben comunicada amb la comarca i el territori. El Consell Comarcal, l’ Impevic, la Cambra de Comerç, la delegació del DARP, la tresoreria de la Seguretat Social, l’oficina de Recaptació, l’Oficina de Turisme, grans superfícies comercials i d’oci, equipaments universitaris, el recinte firal.... Tot això, ben comunicat amb la C-17 i amb les poblacions de la comarca, prop de l’estació de tren i de busos i a tocar tant del centre històric com del barri de El Remei.
Una zona en la que facilitar la construcció d’un equipament hoteler i un centre de convencions acabarà per consolidar la seva funció i centralitat fent d’efecte multiplicador de les activitats firals, congressuals i universitàries, limitades ara per falta de places hoteleres i d’espais adequats. En aquests casos, com en molts altres l’oferta contribueix a crear demanda. L’alienació que acaba d’aprovar l’Ajuntament de Vic de la parcel•la de terreny necessària per fer-ho, i que des del grup municipal del PSC hem impulsat, facilita això i més coses: l’Ajuntament de Vic obté uns ingressos que li permetran finançar una part significativa d’uns altres equipaments imprescindibles i estratègics per a la ciutat: el Taetre-auditori i l’Escola de Música. Creiem, doncs, que hem contribuït a prendre una decisió que és i serà doblement beneficiosa en equipaments al servei dels ciutadans de Vic i de la projecció de la ciutat.
Des del PSC hem donat especial importància al fet que el plec de clàusules que ha de regir el concurs públic estableix obligació respecte de l’ús hoteler de la parcel•la que es ven, així com impossibilitar transmissions que induïssin a accions especulatives per part de les possibles empreses concursants. A banda de les ofertes econòmiques en relació al solar, creiem que és especialment important el projecte arquitectònic que es plantegi, doncs hauria de ser una edificació emblemàtica que “dialogui” de manera coherent amb l’emblemàtica edificació de El Sucre.
Pel PSC, un aspecte crucial de tot aquest procés, plantejat per nosaltres com a condició irrenunciable és el fet que les places d’aparcament soterrat que sortiran de tots aquest procés (un mínim de 450) passin a ser de titularitat i explotació municipal. Aquesta condició es fonamenta tant en la necessitat que té aquesta centralitat d’un nombre de places suficient (més de les que hi ha ara en la superfície del solar), com en la possibilitat de fer una política pública d’aparcaments. Ja plantejàvem en el nostre programa electoral del 2003 la necessitat de que Vic disposés d’una empresa municipal d’aparcaments de cara a dotar a la ciutat de places suficients amb tarifes adequades. Només quan les tarifes dels pàrquings han de sufragar les despeses d’explotació i no amortitzar la seva construcció, és possible un sistema tarifari tou i flexible que no penalitzi i carregui excessivament sobre els usuaris. Aquesta aportació de places d’aparcament a l’Ajuntament de Vic, encara que disminuirà l’ingrés monetari de l’operació, pot facilitar i contribuir a l’inici d’una política nova en relació a la mobilitat i els aparcaments que des del PSC, sense cap mena de dubte, impulsarem.

La immigració com a realitat

2006-08-21T17:51:00.000+02:00

Un seguit de qüestions que tenen en comú la immigració estan ocupant molt espai en els mitjans de comunicació al llarg d’aquest mes d’agost. A diferència de les habituals informacions de farciment amb que s’omplen els diaris en aquest mes (no sé si poc donat a generar notícies o bé que bona part dels periodistes estan de vacances) el que s’ha tractat en relació a la immigració és especialment rellevant: el drama humanitari dels que volen arribar a Europa a través de Canàries, els efectes de la regularització del 2005, els nous contingents de "sense papers", el debat sobre el possible dret a vot en les municipals...

En els mitjans el tractament de la immigració sol consistir en donar xifres més o menys contextualitzades i "passar de puntetes", no fos cas que es digués alguna cosa inadequada segons els cànons de la correcció establerts.
A nivell polític els posicionaments estan polaritzats entre el políticament correcte i el políticament útil. Entre una esquerra retòrica i estètica que posa l’èmfasi en la igualtat de drets, els aspectes humanitaris i la multiculturalitat, i una dreta nacionalista o no (hi ha dretes que no siguin nacionalistes?) que se centra en els deures, les repatriacions i la defensa d’una cultura pròpia que veu amenaçada pels nouvinguts. En realitat l’utilitarisme és en ambdós posicionaments: es diu allò que es creu que una bona part del propi electorat vol sentir.

Crec sincerament que únicament els socialistes s’aproximen al tema, encara que amb prudència, sense l’encorsetament i la limitació de la correcció i l’utilitarisme. S’intenta una realpoltitik que afronti el tema en la seva complexitat, les seves dificultats i dins el què es possible, fet que sovint no és ben bé el mateix que el que seria desitjable. Ni l’excés d’humanitarisme d’uns (senzill quan no es tenen responsabilitats) ni la falta d’humanitarisme dels altres (per picar l’ullet als tics xenòfobs d’una part de la societat).

La immigració és una necessitat en la nostra envellida i enriquida societat, però genera a més de beneficis notables efectes negatius que acostumen a repercutir especialment en els sectors econòmica i socialment més febles i fan perillar la necessària cohesió social. Actuar en origen i limitar-ne els contingents és ineludible si no volem que es generi un problema de gran envergadura. El dret a millorar dels emigrants topa amb la impossibilitat que el nostre o qualsevol altra país absorbeixi i resolgui tota la pobresa del món. La regularització dels contingents establerts és necessària (cotització a la Seguretat Social, pagament d’impostos) i ineludible si no volem que restin al marge de la nostra societat i s’hi integrin tot fent-los posseïdors de tots els nostres drets i deures, de les nostres obligacions i responsabilitats. Una plena integració (que vol dir esdevenir ciutadans) no es pot entendre sense drets polítics.

Pasteres i cayucos
L’allau immigratori que arriba a Canàries, també a Andalusia, amb aquest sistemes ens dona una idea del atractiu que resulta a la gent que viu en la pobresa de vegades extrema arribar a Europa. Encara que la majoria de la immigració no arriba d’aquesta manera –es fa a través dels aeroports- el drama humà que expressa posa a pell de gallina. Com a país de frontera amb el tercer món, Espanya té i tindrà moltes dificultats per a contenir un allau que, de vegades, els mateixos governs del països de procedència hi fan els ulls grossos o fomenten per tal de justificar les seves demandes de condonació de deute o d’ajut al desenvolupament.

Els beneficis de la regularització
Aquest procés fet a l’estiu del 2005 ha estat beneficiós per tothom. Pels immigrants perquè els dona garanties personals i jurídiques. Pel conjunt de la societat perquè la seva cotització ha permès sanejar el sistema de Seguretat Social i perquè és necessari que qui es beneficia del nostre sistema de benestar pagui impostos per sostenir-lo. A algunes expressions xenòfobes caldria fer-los notar que el cobrament de les pensions en un país envellit depèn fonamentalment d’uns nous cotitzants que són, sobretot, immigrants. Sovint, els que utilitzen políticament i perversament la xenofòbia no paguen impostos, a diferència de bona part dels immigrants regularitzats. No serien més patriotes aquells que paguen impostos que els que defrauden a hisenda?

S’evidencia ara, però, que la regularització està generant un nou contingent d’arribada per la via del reagrupament familiar, fet que tindrà efectes notables sobre els serveis públics. Així mateix, s’està constituint una nova i inevitable bossa de "sense papers" com a resultat de la impossible impermeabilització de fronteres i de la "necessitat" d’algunes activitats econòmiques de disposar de mà d’obra especialment barata, i els indocumentats sempre ho son.

El debat sobre el dret de vot o com tothom explica la fira segons creu que li anirà
No s’està fent una discussió de principis, però seria bo que no ens els saltéssim tan fàcilment. Si havíem quedat que era català qui viu i treballa a Catalunya, com neguem el dret a vot als nouvinguts? Argumentar que han d’estar arrelats, conèixer la llengua i tenir consciència nacional, significa dir que, si no hagués estat per imperatiu constitucional, no hauríem deixat ni deixaríem votar a una bona part de la immigració dels anys seixanta i setanta procedent d’Andalusia.
El fet, relativament plausible, que la immigració recent no pugui tenir excessiva tendència, a l’hora de votar, a deixar-se seduir per l’imaginari nacionalista i es posicioni més en l’eix polític dreta-esquerra més que un mancança dels immigrants, ho deu ser del discurs nacionalista vigent.
No s’entendria que, a alguns, per votar els hi exigíssim mèrits (coneixement de la llengua, consciència de país, sentit cívic...) que no ens havíem plantejat mai d’exigir-ho a la població autòctona.

LECTURES NO EXEMPLARS:
He decidit deixar-me vèncer per la temptació de parlar de llibres. Sóc dels que l’estiu va associat a lectura compulsiva. Entre molta narrativa he tingut temps per un llibre d’assaig ben recomanable: La América mesiánica. Los orígenes del neoconservadurismo y las guerras del presente (Paidós, 2006) de Alain Frachon i Daniel Vernet. Anàlisi detallat d’aquest pensament tan en boga als Estats Units i dels seus fonaments teòrics. La ideologia predominant a la Amèrica de Bush,Jr., punt de confluència dels partidaris de un intervencionisme armat al món i els fonamentalistes i telepredicadors religiosos d’arrel protestant, que han portat a la nefasta intervenció a l’Irak.
Entre la teoria i la narrativa és un gust sempre llegir Voltaire. De l’home que tendeix a l’excés, però que millor representa l’esperit de la Il•lustració francesa, s’acaba de publicar Cuentos completos en prosa y en verso (Siruela, 2006). Ficcions cortesanes on s’esforça en divulgar les seves idees de racionalisme, tolerància i de combat contra l’obscurantisme.
Un llibre de poemes ineludible pels "sixties" és Aullido y otros poemas, d’Allen Ginsberg (Anagrama, 2006). Un dels autors més representatius de l’underground i la generació beat i un poema colpidor que ha influït com pocs ho han fet.
De les novel•les, dues m’han agradat especialment: la de Michael Houellebecq, La posibilidad de una isla (Alfaguara, 2005) i de Irène Némirovsky, Suite francesa (Salamandra, 2005). Aquesta darrera és un retrat gens complaent del col•laboracionisme francès amb el nazisme.

Paisatge durant i després de la batalla

2006-08-01T18:53:00.000+02:00

La intervenció de l’exèrcit israelià al Líban és d’aquells esdeveniments que tendeix a causar indignació en bona part de la opinió pública, doncs té alguna cosa de desmesura i prepotència que el fa intolerable. La doctrina de l’assassinat preventiu (o atac en aquest cas) es fa difícil d’acceptar des de la defensa de la llibertat o de l’estat de dret. Bombardejar un país que no té exèrcit, com és el cas del Líban, hi dona a la intervenció d’Israel una característica que la fa menys acceptable. És evident que l’estat hebreu planta cara a un terrorisme islamista que, com el de Hezbolà, ben finançat i armat per l’Iran representa un perill cert per al seu futur. Tots tenim però la sensació que aquest càstig al Líban significarà una important factura per a Occident, que l’haurem de pagar encara que sigui a terminis. El silenci de països i institucions internacionals que, davant la demanda d’Israel de temps per acabar amb Hezbolà, no demanen l’aturada de l’escalada bèl•lica és un xic vergonyant.
El tema és complex i no accepta plantejaments simplistes i maximalistes com els que practica l’esquerra estètica catalana i espanyola, tendint sempre a enaltir de manera acrítica la causa palestina i a condemnar a Israel. Encara que transmutada en verda, hi ha una esquerra que tendeix a mantenir els tics de l’època en que es definia com a comunista.
No és acceptable, tampoc, que no es pugui criticar la agressiva política israeliana sense ser titllat d’antisemita. Sembla que es pugui posar en qüestió la acció de qualsevol govern del món, excepte de l’estat d’Israel. L’acció d’un país que, curiosament, té moltes conseqüències per bona part de la població del planeta.

La irrupció de José Montilla. La elecció de Montilla coma a candidat del PSC a la presidència de la Generalitat ha significat l’inici d’una viva i disputada pre-campanya electoral. Després de mesos en els que només estava en campanya permanent el candidat de CiU, el missatge innovador i diferent del candidat socialista sembla haver atemperat les energies convergents. Desplegar el nou Estatut i articular polítiques al servei del benestar dels ciutadans de Catalunya requereix de plantejaments seriosos i de gestors experimentats davant dels quals els superats missatges identitaris tenen poc a dir-hi.

La vergonya de l’aeroport del Prat. Indignació i vergonya crec que són sentiments que ens ha generat a molts ciutadans l’actitud dels treballadors de terra de l’aeroport en el darrer cap de setmana. El dret de vaga no permet vulnerar els drets de tants ciutadans i sotmetre a milers de persones a aquest sofriment i humiliació. En els serveis públics el dret de vaga està regulat, cal haver-se demanat i anunciat i cal prèviament establir uns serveis mínims que evitin, precisament, el que ha succeït a El Prat. Els sindicats tradicionals, habitualment impulsors de comportaments responsables, s’han vist desbordats per comportaments que han entrat de ple en l’àmbit del codi penal. Crec que seria just i pedagògic que es depuressin responsabilitats per tal d’evitar la repetició de fets tan lamentables i que tan mal fan a la imatge del país. No hauria estat de més una reacció més immediata, una major presència, de les institucions. Tinguin atribucions o no, els ciutadans esperen que en situacions d’emergència les institucions donin la cara.

Lectures que deixen perplex. Tornant d’unes curtes vacances rebo i llegeixo la memòria-resum del Departament d’Urbanisme de l’Ajuntament de Vic. Començo per la introducció i a mesura que vaig llegint no puc donar crèdit al que hi veig escrit. Reflexions personals i professionals clarament fora de lloc en un document d’aquestes característiques, especialment si qui les fa no és l’Alcalde sinó un càrrec de confiança i funcionari de l’Ajuntament de Vic. Si alguna cosa no hi sobra és sentit del ridícul.
Entenc que la supèrbia i la vanitat són defectes sobre els que ningú no està mai exempt del tot. Vull dir que tothom pot caure-hi en menor o major mesura en algun moment o en algun àmbit de la seva vida. La egolatria, en canvi, és més fotuda doncs quan algú la pateix creu ser el centre de l’univers, que el món i la realitat giren al seu voltant. Com pot dir algú que renunciarà, en la propera legislatura, a un càrrec que ningú li ha ofert ni està avui en condicions d’oferir-li? Com es pot escriure en un document com aquest quin és el càrrec i les funcions que es volen tenir en la propera legislatura? Com des del càrrec actual es poden donar lliçons de com han d’actuar els grups polítics en l’àmbit municipal? Com es pot tenir una visió tan sectària i uniforme del planejament i la gestió urbanística? Com es possible que algú s’arrogui una representació política que no té? Perquè si algú vol decidir la política urbanística no es presenta a les eleccions?
El que em resulta difícil d’entendre és que s’acceptin i es tolerin, per part de qui li correspon i té l’autoritat política, comportaments i actituds d’aquestes característiques. No és gens estrany que en determinats concursos d’aquesta àrea no si vulgui presentar ningú.

Contundent suport a l’Estatut

2006-06-21T01:11:00.000+02:00

La victòria del SÍ en el referèndum ha estat inapelable. Tres de cada quatre votants li han donat suport. Més enllà de fantasies polítiques, els ciutadans de Catalunya són realistes i pragmàtics. Valoren un nou i bon Estatut que pot ser l’instrument de polítiques que millorin ostensiblement el seu nivell de benestar. La gent no està per imaginaris idíl.lics ni per discussions identitàries i valora el que és un gran pas endavant.

El rotund fracàs del NO. Els partits del NO no han aconseguit ni acostar-se en aquest referèndum al que era la seva força electoral. Sembla lògic que ni molts votants del PP entenen que el seu partit qüestioni obertament l’autogovern de Catalunya, ni els votants d’ERC han seguit uns dirigents que abonaren i aportaren grans coses a l’Estatut i que es feren enrere pel protagonisme que va adquirir al final del procés Artur Mas. Per molts votants d’ERC aquest Estatut significa una avenç encara que aspirin a més. Votar el mateix que el PP era per molts nacionalistes d’ERC una posició inexplicable.

L’Abstenció com a paraigües. La derrota del NO no es pot emparar en el fet que l’Abstenció hagi estat elevada. Ningú demanava aquesta opció i, per tant, ningú se la pot fer seva. Tot i que l’abstenció electoral mai no es pot valorar positivament i alguna cosa s’ha fet malament quan és gran, no deixa de ser una participació més que acceptable en un referèndum, ja que aquesta és una comtessa en la que habitualment tendeix a votar poca gent. Només cal recordar que en l’Estatut de 1979, essent en jornada laboral del mes d’octubre, sols va anar a votar un nou per cent més que aquesta vegada; o bé que l’Estatut vigent a Galícia es va aprovar amb un 28 per cent de participació

Els electors d’ERC no segueixen l’opció del partit. Si s’analitzen els resultats per ciutats es detecta de manera molt clara dues coses. Per un cantó que quan la participació supera el cinquanta per cent el percentatge del NO disminueix per sota de la mitjana catalana. Per l’altra, que les ciutats i territoris on ERC és més fort el percentatge del NO és més baix i la participació més escassa. El votant d’ERC o bé va anar votar SÍ o bé es va abstenir. Els electors acostumen a ser sensats i no segueixen les giragonses poc comprensibles d’alguns líders polítics impulsats pels seus militants.

Especial suport a l’Estatut a Osona. Els electors osonencs varen participar força més que la mitjana catalana en aquest referèndum i varen donar-li un suport més significatiu que a la resta del país. A la comarca s’ha votat per més autogovern, més atribucions i més finançament per a Catalunya.

Hem guanyat tots aquells que volem més i millor autogovern per a Catalunya. Només han perdut el referèndum aquells que impulsats pel Partit Popular volien menys autogovern per Catalunya i una Espanya unitària i rància en lloc d’una Espanya diversa i plural. Només ha perdut el Partit Popular.
Sóc dels que crec que Esquerra Republicana es va equivocar en el seu posicionament, però que no ha perdut el dia 18 de juny. Encara que no els satisfà del tot el text estatutari i que no es va incorporar al consens pel malestar que els provocà la fotografia Zapatero-Mas, és inqüestionable que han estat un actor important en l’impuls del procés de l’Estatut i en definir molts dels seus continguts. No crec que es puguin sentir decepcionats per tenir una Catalunya amb més autogovern, encara que aspiressin a més. Tot i la equivocació de sol.licitar un NO que era del Partit Popular, també és el seu Estatut.

Segona República i sectarisme. L’Ajuntament de Vic ha organitzat per demà dimecres un acte de commemora ció del setantacinquè anniversari de la declaració de la República Catalana, que ha de presidir el president del Parlament Ernest Benach. Fins aquí tot bé en una ciutat en el que el partit (o coalició) governant s’ha negat reiteradament a fer cap reconeixement de la figura del darrer alcalde republicà de Vic, Marià Serra i Badell, el qual encarna la legitimitat democràtica anterior al període de normalització política dels municipis que es va iniciar amb les eleccions municipals de 1979. El que resulta incomprensible, és que en les intervencions que es faran en l’acte es deixi de banda la representació del PSC, que es el principal grup de l’oposició, i només prenguin la paraula CiU, ERC i ICV. Especialment xocant i imputable al sectarisme malaltís d’alguns tot considerant que el grup municipal del PSC va aprovar una moció en la que es demanava que es restituís a memòria històrica sobre la IIa República i ha demanat reiteradament, sense èxit, que tot i no haver format part del nostre partit és reconegués la legitimitat democràtica en la figura del alcalde Marià Serra. De lamentar també l’absència ja anunciada de l’alcalde actual, Jacint Codina, que es nega sistemàticament a acceptar donar honors i reconeixement a les persones que encarnaven els ideals democràtiques en temps de la República i de la Guerra Civil, amb una actitud partidària que en el seu paper públic em sembla difícil de justificar.

Ens calen bons projectes i no mals succedanis

2006-05-28T13:43:00.000+02:00

Aquests darrers dies s’ha tornat a parlar de les iniciatives firals lligades a la gastronomia de Vic. El president d’Impevic, Ignasi Puig; després de fer que a Vic es perdés el Fòrum Gastronòmic degut a les seves actituds maldestres, desconfiades i de rivalitat personalista amb els organitzadors; després de que va perdre la possibilitat de crear a Vic el “centre del gust”, que finalment s’ha instal·lat a Tona, per al foment de la cuina i els productes de qualitat del territori ja que va deixar adormit el projecte durant anys ja que devia considerar que no hi tindria suficient protagonisme, ara es despenja amb un plagi del Fòrum Gastronòmic perdut que té més de rebequeria infantil que no pas de projecte seriós. No es pot deixar perdre miserablement el que ja es tenia i després voler-ho imitar sense els coneixements i la gent preparada per portar a terme iniciatives d’aquest calat. Vic pot ser i ha de ser un referent en l’àmbit alimentari i gastronòmic. Tenim els actius, la tradició i els productes de la terra que ho justifiquen sobradament. Endeguem iniciatives coherents, originals i pròpies i deixem-nos estar de fer paròdies que confonen i ens devaluen.

Record i solidaritat amb les víctimes del terrorisme. Ara fa quinze anys del brutal atemptat d’ETA contra la caserna de la Guàrdia Civil de Vic. L’Associació Catalana de Víctimes del Terrorisme ha convocat per avui un acte de memòria i record d’una acció que va commoure la ciutat i el conjunt del país i que va deixar mort, dolor, sofriment i el terror dibuixat en els nostres rostres. Assistirem, com no podria ser d’altra manera, a aquest acte per donar testimoni del nostre suport i la nostra solidaritat amb les persones afectades i també per recordar que no hi cap idea ni propòsit que pugin ni remotament justificar accions d’aquestes característiques. Quan sembla que hi ha una petita escletxa que permet albirar el final del terrorisme d’ETA ens convé fer evident a les persones que més directament han patit el terrorisme que estem al seu costat i que en cap cas la pau es pot construir damunt de l’oblit. Potser caldrà generositat per tancar definitivament amb el terrorisme d’ETA, però no desmemòria.
En el cas de Vic, em costa una mica d’entendre la gasiveria d’alguns partits ben democràtics i gens sospitosos de justificació o comprensió del terrorisme en relació a fer un recordatori públic dels fets i de solidaritat amb les víctimes. El plenari de l’Ajuntament de Vic va aprovar fa uns mesos una moció conjunta que establia el compromís de fer-ho. No entenc gaire l’interès en retardar la seva materialització que tenen alguns. Trobo que no fa justícia als afectats i no fa justícia a una ciutat, i també al seu ajuntament, que quan es produïren els fets a quinze anys varen reaccionar de manera extraordinàriament contundent amb l’ajut als afectats i en relació al rebuig d’una acció tan i tan condemnable.

Alarma social pels atracaments. La profusió i el modus operandi d’atracaments a domicilis particulars que s’han produït en els darrers mesos ha acabat per crear alarma social en relació a la inseguretat i port que accions d’aquestes característiques generen. És obvi que al parlar-ne abundosament els mitjans de comunicació han contribuït, encara més, a donar la sensació de que el fenomen era imparable. Alguns a més, no han desaprofitat l’ocasió per fomentar la xenofòbia tot atribuint els robatoris de manera exclusiva a la immigració. L’onada de robatoris, alguns amb violència, és molt preocupant donat que posa en evidència la impossibilitat de fer-hi front de manera ràpida i senzilla. Desgraciadament no és només una qüestió que es pugui resoldre augmentant unes dotacions policials que, en alguns llocs, són clarament insuficients. Posa en qüestió un model de creixement urbanístic dispers que fa literalment impossible protegir de manera directa totes i cadascuna de les vivendes aïllades del país. La seguretat és un dret i una exigència dels ciutadans en relació als poders públics i no hi ha res que ens faci sentir tan fràgils i temorosos com la sensació d’inseguretat. Caldran recursos, esforços, intel·ligència i paciència per recuperar la tranquil·litat social en relació a aquests fenòmens.

Un desenllaç inevitable

2006-05-13T19:51:00.000+02:00

Els errors d’alguns i el soroll mediàtic dels darrers dies en relació a l’Estatut i el futur del Govern de la Generalitat de Catalunya fa obligat recordar que l’acord del Pacte del Tinell i el Govern tripartit han estat molts bons per Catalunya i han possibilitat projectes de gran calat en benefici del país. Podríem parlar de la Llei de Barris, de la construcció de gran nombre de centres escolars i de salut, el Pla d’Infrastructures de Catalunya, uns molt bons pressupostos del 2006 i afrontar el complex procés de dotar al país d’un marc d’autogovern i de finançament molt millor per als propers temps. Fet i debatut, dos anys i mig de govern d’esquerres a Catalunya hauran donat força més de si que la darrera dècada de governs de CiU.

Error polític greu d’Esquerra Republicana. La decisió d’ERC de votar No a l’Estatut de Catalunya, fet força incomprensible i contrari als acords que havia fet amb el PSC i ICV, ha forçat el desenllaç de quedar fora del Govern i l’avançament de les eleccions. Un desenllaç que es veia a venir tota vegada que, a banda d’alguns errors inicial d’ERC, havia entrat en una dinàmica de polsos continuats amb el President, de crítiques, d’intents diversos de deslegitimació, de radicalització enfront de l’Estatut i de forçar el nomenament d’un Conseller, Xavier Vendrell, del tot incomprensible des de qualsevol lògica política. Una espiral la de ERC en els darrers mesos de caire destructiu en relació al que tant havia costat d’aixecar i autodestructiu en relació al futur d’ERC com a partit de govern. El triomf de l’ànima agitadora del partit enfront de la realista com molt bé ho definia un article de Pilar Rahola d’ahir a El Periódico.

On son els líders d’ERC?. El que havia de ser, semblava fa uns mesos, un Sí crític d’ERC amb l’Estatut s’ha acabat per convertir en un No tot passant per l’Abstenció i el vot Nul. L’agitació de caràcter tàctic contra el text final de l’Estatut ha portat a que els militants del partit no estiguessin disposats a darrera hora a fer una opció responsable. Tants dies malparlant del text des dels mitjans de comunicació (per cert, quan treballen alguns si es passen els dies i les hores concedint entrevistes a tots els mitjans haguts i per haver?) ha fet que els afiliats assumissin que calia fer una opció de “principis” amb clara contradicció amb el realisme polític més elemental. En aquest context, només un lideratge potent a ERC, que no hi és, hauria pogut reconduir la situació. La bicefàlia Carod-Puigcercós ha acabat per resultar fatal, doncs era inevitable que tota aquesta dinàmica restés al marge de les rivalitats internes. Al capdavall, han estat alguns dirigents els que han abonat la radicalització de les bases que han participat en les assemblees, amb punts de vista que no és molt clar que siguin coincidents amb la sensibilitat dels votants del partit.

La foto de la discòrdia. La fotografia del President Zapatero amb Artur Mas ha pesat a ERC més que una llosa. ERC que formava part del govern català i donava estabilitat parlamentària a Madrid ha maldat durant aquest temps per fer-se amb el lideratge de l’espai nacionalista a Catalunya en detriment de CiU. Li calia temps de govern per desmuntar la imatge que interessadament i havien fet alguns de poc experimentats en política i capaços de combinar major ambició que els convergents amb bones dosis de pragmatisme. Malgrat l’affaire de Perpinyà, ho havien aconseguit fins fa uns mesos. La fotografia de La Moncloa ho dinamita tot, per més que era ben previsible que CiU l’exigiria per recolzar l’Estatut. ERC se sent traïda i enganyada i en lloc de reaccionar de manera políticament intel·ligent, ho fa de manera emocional i destructiva evidenciant en pocs mesos tot allò que els seus detractors nacionalistes l’havien acusat durant temps i que algú ha definit com un comportament de “adolescència perpètua”.

Un bon Estatut. Malgrat sorolls, errors i presses, tenim un molt bon Estatut a tocar si els catalans el refrendem de manera majoritària. Més atribucions i molt millor finançament del que havíem tingut mai. Un Estatut realista i dins les possibilitats que permet la situació política espanyola. Un Estatut que és possible per la bona predisposició de Rodríguez Zapatero tot partint d’una concepció plural i diversa d’Espanya en la que les diferències no debiliten si no que reforcen el conjunt. Un Estatut que, com són les coses, serà possible en bona part gràcies a l’actitud que durant temps ha tingut ERC amb aportacions importantíssimes en el seu contingut. Que ara propugni el mateix que el Partit Popular es difícil de que la gent ho entengui.

Distancia en el posicionament i proximitat en la política pràctica. Per molta gent del PSC entre els que em compto, resulta paradoxal que ara estiguem tan distants d’ERC no sols en relació al posicionament per l’Estatut si no respecte a la gravetat d’un error que podria tenir moltes conseqüències nefastes pel país, però que en canvi hi hagi una proximitat política i fins i tot ideològica força evident quan ens plantegem aspectes polítics específics i concrets com ho ha evidenciat l’altíssim grau d’acord en tants i tants projectes com s’han impulsat conjuntament els darrers dos anys. El Pacte del Tinell tenia i té sentit. Segurament el que ens separa és una concepció força distinta de la naturalesa de la política, de quina és l’actitud amb la que s’ha d’afrontar la transformació i millora de la realitat. La política no es pot exercir, i la realitat no es transforma, amb afirmacions continuades de principis doctrinaris. Gestionar la complexitat admet receptes simplificadores, però no de simplistes.

Ara i aquí. Tot i que alguns hagin brindat amb cava pel que en diuen el dinamitament del tripartit, que no s’enganyin doncs l’esperit del Pacte del Tinell pot tenir encara llarga vida. En moltes ajuntaments de la comarca d’Osona i al Consell Comarcal continuarem treballant amb ERC, crec que amb tanta comoditat i confiança com fins ara, per anar impulsant polítiques de progrés que milloren notablement la qualitat de vida dels ciutadans.

Dietari

2006-05-02T10:59:00.000+02:00

John Kenneth Galbraith. Aquest cap de setmana s’ha conegut la desaparició d’aquest influent economista nord-americà. Hereu de les idees keynesianes, ha estat un referent en les polítiques econòmiques del Partit Demòcrata en els darrers cinquanta anys, especialment d’aquells presidents que han apostat per l’ampliació de l’estat del benestar i la pràctica d’una economia social de mercat. Gran divulgador de idees i reflexions entorn de l’economia, els seus llibres han format part del corpus formatiu de moltes generacions d’estudiants universitaris de molt diverses disciplines. Jo mateix com a professor he “obligat” a molts estudiants a llegir-lo, especialment el seu llibret sobre el crac del 1929 on en una anàlisi molt innovadora en el seu moment posa en relació els aspectes financers i borsaris de la crisi, com a elements desencadenants i agravants, amb les seves causes profundes i estructurals que tenen a veure amb una economia productiva que tendeix cap a la sobreproducció. Àmpliament llegit i considerat, Galbraith era menystingut per una bona part dels economistes que el consideraven despectivament com un “divulgador” que utilitzava poc o gens aparell matemàtic en el seu treball, fet que creien no el feia mereixedor del premi Nobel d’economia. Va cometre el pecat de fer llibres que els podia entendre tothom i de plantejar-se preguntes com si l’economia tingués com a objectiu preocupar-se de les persones.

Jean François Revel. Un altra intel·lectual que ha mort aquest darrer cap de setmana. Pensador i periodista francès que durant dècades ha resultat tan incòmode a les dretes com a les esquerres. Pol.lemista apassionat i bon vivant va ser un crític mordaç de les tentacions totalitàries inherents a una certa esquerra marxista europea tot denunciant el monstre estalinista que havien engendrat alguns somnis de la raó. Defensor de la llibertat individual i la democràcia, fustigava el corporativisme i el sometiment dels intel·lectuals al poder. Creia que d’intel·lectual ha de ser, per definició, un incordi per al poder constituït.

Universitat de Vic. Aquesta setmana el Patronat de la Fundació Universitària Balmes, entitat titular de la Uvic, ha de donar a conèixer qui és la persona que designa com a Rector pels propers quatre anys, amb el tràmit de sotmetre la designació al Claustre de la universitat que es pronunciarà de manera no vinculant, abans del nomenament definitiu. Més enllà de qui sigui la persona nomenada entre els candidats coneguts públicament, fet poc rellevant doncs no presenten ni representen projectes diferents, resulta un xic preocupant el poc grau de consens que s’ha buscat en l’àmbit polític i universitari, fet no anecdòtic si atenem a la dependència pública d’aquesta institució en forma de contracte-programa amb la Generalitat de Catalunya. La Uvic és una institució cabdal per Vic i per Osona, però depèn dels vincles amb l’administració universitària catalana la seva plena consolidació i projecció de futur. Que qui ha de dirigir aquesta institució ho decideixi gairebé exclusivament l’alcalde de Vic, sense encomanar-se a ningú i amb criteris que tiren a localista, crec que no és pel futur de la universitat ni el més adequat ni el més intel·ligent que es pot fer.

Dietari

2006-04-26T13:35:00.000+02:00

Canvis de Govern. Després de forces dies sense renovar aquest dietari s’imposa dir alguna cosa sobre els canvis que hi ha hagut en el Govern de la Generalitat. Sembla lògic que el President vulgui tenir un govern renovat per afrontar la segona part del mandat que s’obrirà especialment a partir de l’aprovació de l’Estatut. Sorprenen, en canvi, les actituds deslegitimadores d’alguns dels socis del tripartit que semblen encaminades a evitar que es consolidi la figura institucional del President. Fer rodes de premsa, poc abans que el President, per anunciar els noms dels nous consellers des dels partits proposants perquè quedi clar el seu paper, queixar-se d’haver substituït un determinat Conseller o imposar consellers nous que enrariran l’ambient polític, no semblen actituds massa constructives ni responsables. Massa soroll ambiental que impedeix que es visualitzi adequadament l’obra de govern i es fa difícil de creure que això es doni espontàniament i sense intencionalitat. La defensa intensa que ICV ha fet del Conseller Milà, que m’ha donat lloc a una discussió pública en una tertúlia amb la diputada Bet Font, crec que està fora de lloc. Els relleus en un Govern no impliquen, crec jo, un judici sumaríssim sobre les persones i la feina feta. Poden obeir a raons diverses d’oportunitat, nous enfocaments, desgast polític...., però no qualifiquen la vàlua personal i política de ningú. Tots els Consellers sortints tenen actius importants en l’activitat de Govern i el seu relleu no la desmereix. És la lògica de l’activitat política.

Guàrdia Urbana. Aquest dilluns s’ha fet el Ple ordinari de l’Ajuntament de Vic. Més enllà dels temes tractats ha estat marcat per la presència de gairebé tota la guàrdia urbana de Vic en actitud de pública protesta pel tracte rebut al voltant de la negociació del conveni col.lectiu. Actitud nerviosa i irada de l’equip de govern i l’Alcalde poc donats a acceptar que els problemes s’expressin de manera pública i notòria, com ho van evidenciar fent retirar de mala manera la pancarta que la Guàrdia Urbana havia penjat a la plaça de Vic la diada de Sant Jordi. Entestats en voler donar la sensació de que Vic és un oasi, no es donen compte que si els problemes no s’aborden de manera directa i amb flexibilitat, tard o d’hora acaben per expressar-se d’una manera o d’una altra i amb més dificultats per a ser resolts.
Més enllà de la negociació del conveni, el problema de la Guàrdia Urbana de Vic és força més profund. És un problema de model. Es viu encara en una visió purament reactiva de la policia municipal, ocupada fonamentalment en mantenir la disciplina viària, i no se la conforma amb plantejaments preventius i de proximitat que és el que cal per afrontar les noves problemàtiques lligades al civisme, la convivència i la cohesió ciutadana. Falten efectius, formació adequada, incentius i motivació. El grup municipal del PSC varem presentar un projecte per un nou model policial ja fa uns mesos, que l’equip de govern no va voler considerar, i en el debat pressupostari ho varem reiterar tot establint un seguit d’actuacions i dotacions pressupostàries per anar implantat el nou model policial de proximitat. L’Alcalde ni ho entén ni ho vol entendre. S’entesta en una visió casposa i repressiva d’aquest cos policial en lloc d’entendre’l com un instrument al servei de la ciutat.

Dietari

2006-03-27T11:12:00.000+02:00

Pla Estratègic. En la reunió de la Comissió Executiva de l’Associació Pla Estratègic OsonaXXI es va decidir iniciar el procés pel rellançament d’aquesta organització tota vegada que porta anys amb una vida més aviat esllanguida. Per fer-ho, s’ha designat a l’economista Antoni Mora per fer-se càrrec de la coordinació general, substituint a Josep Tarradellas, qui en un termini de tres mesos haurà parlat amb totes les entitats que en formen part per fer el diagnòstic de la situació i proposar un pla per reconduir i revitalitzar una entitat que pot tenir un lloc important en el futur de la comarca d’Osona.

Jornada de Purins. Es va celebrar fa uns dies a la seu del Consell Comarcal una jornada en la que es varen presentar les conclusions dels estudis hidrogeològics i multiisotòpics fets per especialistes universitaris sobre la situació dels aqüífers de la Plana. Es manifesten idees força concloents sobre l’alt grau de contaminació per nitrats d’uns aqüífers que tenen zones de recàrrega molt definides, sobre la desnitrificació natural que provoca la presència de pirites i sobre les possibilitats de fer intervencions bioremediadores. El problema fonamental és la inadequada aplicació de purins que fan gran part dels nostres ramaders posant així en perill la sostenibilitat i viabilitat futura de la cabana ramadera. Des del Consell la nostra posició és clara: cal que els ramaders apliquin de manera adequada els purins i fems en quantitat i procediments. El que ara són recomanacions de bona voluntat en el codi de bones pràctiques agràries ho hem de convertir en normativa d’obligat compliment, sancionant a aquells que no ho tinguin en compte. No pot continuar passant que els conreus siguin una mera excusa per “abocar” purins als camps.

Visita President Maragall. Important i significativa visita del President de la Generalitat a Osona, que va servir per posar èmfasi a les polítiques socials que està portant a terme el Govern de Catalunya. A Vic se signa, amb la presència del Conseller Joaquim Nadal, el conveni amb l’Ajuntament de Vic per desenvolupar el Pla de Barris. Una gran oportunitat per a la ciutat de millorar aquelles zones amb procés de degradació urbanística i amb elevat risc de fractura i exclusió social. Una inversió de 12 milions d’Euros que pot tenir una gran incidència si s’utilitza adequadament. Des del grup municipal del PSC, que varem recolzar la proposta en el plenari de l’Ajuntament de Vic, estarem vigilants doncs tenim alguns fundats temors que l’ús d’aquest fons no es fa ni es farà d’acord amb la filosofia que presideix la llei de barris.

Alto el foc permanent. Una bona notícia que obre un camí d’esperança cap a l’acabament de la violència terrorista. Un element nou que tapa mediàticament l’acabament dels treballs de la comissió constitucional sobre l’Estatut i si ERC dirà si, no o bé tot el contrari. El comunicat d’ETA treu significació informativa també a les desafortunades declaracions del Conseller Carretero, impròpies d’algú que ostenta el seu càrrec i que volen ser un factor més de desgast del President Maragall. Un Conseller massa donat a la incontinència verbal pròpia de la barra d’un bar. Només voldria recordar la seva poca prudència amb tota mena de declaracions en relació a la divisió territorial de Catalunya.

Dietari

2006-03-12T20:59:00.001+01:00

Planejament urbanístic. Fa poc més d’una setmana que es va presentar al Consell d’Alcaldes d’Osona el Pla Territorial de les Comarques Centrals i el Pla Director Urbanístic de la Plana de Vic, per part del secretari general del Departament d’Obres Públiques i Urbanisme, Oriol Nel.lo, i els autors dels dos documents. Uns documents de planejament urbanístic que fixen els límits i estratègies de creixement pels propers vint anys i que no va merèixer que més d’una vintena d’alcaldes hi fossin presents.
El Pla Territorial és un bon document que ja fa més de dos anys que està enllestit, tot i que la seva presentació s’ha anat dilatant fins ara (?), on es defineixen els grans eixos de comunicacions i infrastructures així com les grans pastilles de sòl residencial i industrial. Estableix un creixement compacte de les poblacions, el fre a la dispersió constructiva i les urbanitzacions i mecanismes de protecció del sòl no urbanitzable.
El Pla Director Urbanístic de la Plana de Vic, del que només es varen presentar uns primers documents de cara a que s’hi puguin presentar al·legacions, fet per l’arquitecte Xabier Eizaguirre, ens va deixar a molts una sensació de perplexitat donat que aposta per un plantejament urbanístic difús que xoca frontalment amb la filosofia del Pla Territorial. Preveu tres grans zones de creixement amb definició poètica: la ciutat porta (Centelles, Balenyà, Tona), la ciutat plaça (Vic, Calldetenes, Folgueroles, Santa Eugènia) i la ciutat riu (Manlleu, Masies de Voltregà i Sant Hipòlit). Tot i no compartir gens ni mica el discurs de la rusticitat que va fer l’alcalde de Taradell, no entenent a més que el pla no obliga als creixements sinó que preveu com fer-los en cas de que es portin a terme; certament es fa difícil d’entendre el contínum urbà des de Centelles a Tona o l’expansió de Les Masies de Voltregà o bé que Folgueroles i Santa Eugènia creixin lluny del seu nucli i de manera adossada a Vic.
M’hi sobra a tot plegat un excés de pretensió poètica i m’hi falten criteris urbanístics més clars i decidits, especialment si volem una gestió no especulativa d’aquest procés.

Planta de Purins. S’ha conegut aquesta setmana a sentència contra la planta de purins de l’empresa Guascor situada al terme de l’Esquirol. Un exemple més de com es feien les coses en la legislatura anterior quan CiU governava la Generalitat de Catalunya i el Consell Comarcal d’Osona. Un procediment administratiu d’atorgació de llicència que es va saltar normes urbanístiques clares i precises que, òbviament, el jutge ha apreciat. Els incompliments urbanístics es podien haver justificat fàcilment, però no es va fer des de la sobèrbia d’uns consellers (Ramon Espadaler a Medi Ambient i Felip Puig a Urbanisme) que varen portar a vendre a l’Ajuntament de l’Esquirol. Jo espero que l’enderroc que preveu la sentència no s’hagi de fer pel bé de 140 ramaders osonencs que hi porten els seus excedents de purí, però ben segur que això costarà diners a les administracions públiques. Un cas més de malbaratament de recursos per fer les coses malament.

Sectarisme. El sectarisme polític és una de les actituds que més em repugnen. Els governs de CiU la practicaven abastament amb la gent que eren considerats desafectes a les seves tesis. És però la seva pràctica una malaltia que té tendència a encomanar-se, cosa que lamento. He llegit aquests com des del Departament d’Universitats de la Generalitat de Catalunya han deixat fora dels ajuts a la recerca en el camp de la historiografia a Josep Fontana, Borja de Riquer i Carme Molinero. Jo no sé que voten aquests tres grans historiadors catalans ni m’importa, i no puc entendre que se’ls hagi deixat fora dels ajuts quan són del més rellevant que té el país en aquest camp del coneixement. Els diners s’han dedicat a més de cent grups de treball historiogràfic que es dediquen a l’estudi de temes que tenen a veure amb l’identitat, que es veu que ara han decidit que toca els responsables del departament. M’ha agradat que un bon historiador com Joan B.Culla s’hagi pronunciat públicament contra aquesta forma de sectarisme polític.

Dietari

2006-03-12T20:59:00.000+01:00

Reflexions entorn del Ple municipal de Vic

2006-03-03T21:52:00.000+01:00

Vergonya i indignació. Crec que són dos sentiments que reflecteixen força l’estat d’ànim que em va generar a mi (i crec que a molts altres regidors) el que va succeir en el darrer plenari de l’ajuntament de Vic celebrat el passat dilluns, encara que no pas sorpresa doncs el show havia estat anunciat i sols era un pas més en aquest in crescendo insensat i populista del regidor de PxC. Segurament el més sorprenent, i no pas en positiu, va ser l’actitud de l’Alcalde Jacint Codina donant-nos a conèixer el comunicat conjunt de l’Ajuntament i de l’església pentecostal tot renunciant a ubicar-se en el local de la Rambla Josep Terradellas.

Manipulació de veïns. El regidor de la PxC va buscant de manera reiterada oportunitats d’excitar i encendre els ànims allà on hi hagi legítimes preocupacions de veïns en relació a possibles activitats molestes que tinguin alguna mena de relació amb la immigració. Ho farà més i de manera més radical i sorollosa a mesura que ens acostem a les properes eleccions municipals. En aquest cas, tot el procés d’induir la celebració d’una assemblea i la recollida de signatures conduïa a perpetrar un espectacle a la sala de plens de l’Ajuntament de Vic, havent avisant prèviament als mitjans i alguns seguidors que càmera em mà van voler aixecar testimoni d’una actuació lamentable farcida d’amenaces, insults, desqualificacions i xenofòbia. La màscara d’aparent moderació cau i apareix el rostre ultradretà. Uns pocs veïns (molt pocs) i uns quants seguidors aplaudeixen l’exhibició de testosterona.

Les amenaces funcionen. L’Alcalde, en lloc d’imposar la seva autoritat democràtica anuncia un comunicat conjunt amb l’església pentecostal en la que aquesta renuncia al seu dret d’ubicar-se en el local de la Rambla Tarradelles en pro d’evitar la crispació social. Mal paper el de Jacint Codina quan pren una decisió sota amenaces que vulneren l’estat de dret i que, com és habitual en ell, no havia consultat en cap dels altres grups polítics. Lògicament no l hauríem aconsellat prendre una decisió tan desafortunada. El regidor de la PxC exhibeix el seu triomf.

S’han de respectar els drets de tots els ciutadans. La compatibilitat urbanística per situar aquesta activitat religiosa en aquell local era total i absoluta. Considerant els temors d’alguns veïns, l’ajuntament hi havia d’haver parlat tot garantint-los que la llicència d’activitats seria escrupulosa en quan a que l’activitat que si realitzés no generés cap molèstia veïnal, cosa perfectament factible. Si es considerés que la normativa urbanística no és l’adequada, que es canviï, però que no s’obligui a ningú a renunciar als seus drets tot apel•lant a la por.

Un fenomen que sempre l’hem considerat preocupant. Sempre hem considerat que totes les propostes polítiques de l’espectre són legítimes de fer-se, però ens ha preocupat sempre no tant que es faci sinó que tingui alguns suports un plantejament basat única i exclusivament en la manipulació de les dificultats, problemàtiques i pors que genera un procés de immigració massiva, més que res perquè contribueix a fomentar el trencament i l’exclusió social i ciutadana. No estem d’acord amb la política (o més aviat no política de CiU al respecte), però això no justifica les actituds polítiques irresponsables que pretenen enverinar els problemes per tal d’assolir altres objectius que de democràtics i de preocupació pels ciutadans en tenen ben poc.

L'error inicial d’en Jacint Codina. Per evitar que aquest plantejament polític present a l’ajuntament de Vic progressés, calien des de l’inici de la legislatura instrumentar polítiques actives en relació als efectes generats per la immigració i nosaltres, modestament, n’hem proposat algunes. Però, sobretot, calia un govern municipal a Vic fort i estable. CiU que per resultats tenia una minoria majoritària havia d’haver acceptat i reconegut la seva feblesa tot fent algun pacte de govern. No es pot pas dir que les possibilitats al seu abast no fossin diverses. Es va optar per un govern en minoria tot esperant que “el fenomen Anglada” obligués als partits d’esquerra a donar a l’equip de govern un suport incondicional tot fent deixadesa de les seves funcions opositores. Certament que molts dels grans temes de la legislatura hem pactat (Pla d’Inversions, Teatre-Auditori, PAUM...), però no podíem deixar de fer la nostra funció tot reclamant precisament en relació als temes de convivència i cohesió social una altra política.

El segon error d’en Jacint Codina. Perquè no fos dit que dialogava i pactava amb els grups d’esquerra del consistori, l’Alcalde comet el segon gran error de la legislatura i pacte amb el regidor de la PxC entenent que calia posar-los de cara a la paret. No crec que ho fes en nom dels interessos de Vic, sinó en nom d’una dèria que ha perjudicat molt la ciutat com és la de no pactar i consensuar els temes, cosa obligada quan es té el govern en minoria. Aquest pacte fet i portat de manera vergonyant, tot negant que existís quan era evident als ulls de tots els regidors de l’Ajuntament de Vic que hem anat veient com l’Enric Castellnou li donava les indicacions precises de que havia de fer en plens i comissions municipals, ha comportat l’enfortiment i l’envalentonament del regidor de la PxC. Quan aquest amenaçava o insultava als regidors dels grups d’esquerra en els plens municipals l’Alcalde mirava cap una altra banda.

Una solució que no ho és. Era evident per tots (potser no pel regidor de la PxC) que una any abans de les eleccions a CiU es traurien de sobre formalment una companyia política tan poc decorosa. Un molt peculiar pacte amb ERC (sense continguts i sense implicació en el govern) els hi ho facilitava. Una solució només aparent, doncs la feblesa política de la que han fet gal•la durant tota la legislatura ja és tard per treure-se-la de sobre i encara menys d’aquesta manera.

Un escenari poc edificant. Feblesa de fons i de formes de l’alcalde Jacint Codina (com es va evidenciar en el plenari) i radicalització i formes cada vegada més abruptes del regidor de la PxC que actua com a núvia afectada de despit i que creu que tots els focs que pugui encendre d’aquí a les eleccions li són favorables i que considera que les actituds intimidatòries li han de donar resultat.
Jo espero dels grups polítics de la ciutat una actitud enèrgica en la defensa de la convivència ciutadana, la cohesió social i els valors polítics democràtics.

Una postdata. En el plenari de referència es varen tractar temes com l’aprovació definitiva del conveni urbanístic del sector de Genís i Rius, amb una edificabilitat compensatòria del trasllat que no es justifica en el document; així com l’inici dels procés per a la revisió del Pla General (POUM). No pas temes menors que a nivell informatiu i polític passaran sense pena ni glòria davant l’impacte de l’exhibició viscuda. Continuo pensant que la política és una altra cosa.

Dietari

2006-02-27T13:34:00.000+01:00

• Tot i que ja fa quinze dies, no em puc estar de comentar el plenari de pressupostos de l’Ajuntament de Vic, que només va comptar amb el vot contrari del grup municipal del PSC. Un pressupost sense ambició, de qui dia passa any empeny, que experimenta un creixement important en el ingrés i la despesa fruit d’una pujada dels impostos onerosa i excessiva pels ciutadans de Vic i pels efectes del boom del sector de la construcció. No es justifica ni s’aprofita l’augment de el ingrés per afrontar temes substancials i necessaris per a la ciutat, més enllà d’augmentar innecessàriament el capítol de personal. El nostre grup va fer una proposta important en la línia d’afrontar de manera ineludible la problemàtica que més preocupa als ciutadans de Vic: la seguretat, la convivència i la cohesió social, tot plantejant un nou model de policia municipal per a Vic, un cos que fa temps que se l’ha abandonat i no se’l té absolutament per a res. Des de CiU no es va voler considerar el tema, ja que comptaven amb el suport, a canvi de pràcticament res, d’ERC, PxC i ICV. Quan s’acosten eleccions l’equip de govern de Vic no té cap interès en arribar a acords amb el PSC perquè es contradiria amb el discurs antisocialista que volen fer en campanya: som el rival a batre. No entenc l’actitud “col.laboradora” amb aquesta estratègia que fan ERC i ICV, que en lloc de plantejar les seves alternatives polítiques es conformen en fer de crossa o de florero de l’equip de govern.

• Varem assenyalar també la incoherència que significa anar ampliant el volum i el cost de personal de IMPEVIC, quan el nivell d’activitat i d’incidència de la seva activitat és cada vegada menor. La pèrdua del Fòrum Gastronòmic en seria un exemple, tot i que no el únic. Varem qüestionar, també, la creixent partida de despeses de representació de l’Ajuntament de Vic, que hores d’ara significa 1 milió de pessetes setmanal. Potser això és massa representació.

• Ha continuat havent-hi un cert rebombori a l’entorn de l’ordenació territorial de Catalunya, tot i que sembla evident que no es mourà gran cosa en aquesta legislatura, però per CiU a Osona tot s’aprofita per tal de desgastar al Govern, encara que això vagi en contra els interessos de Vic i d’Osona. La totalitat dels alcaldes del Ripollès i la majoria (en pes demogràfic) dels d’Osona han manifestat clarament que no estan per aventures il.lògiques com la del Alt Ter. La reacció de la Plataforma pro Alt Ter al manifest dels alcaldes osonencs em sembla, a banda d’altres coses, de molt mala educació. He sostingut en moltes ocasions que tot és defensable, però que a alguns membres de la Plataforma els deslegitimen les formes agressives i barroeres que utilitzen.

• Aquesta setmana serà important la presentació de l’esborrany del Pla Director Plana de Vic, en el que s’estableixen els criteris de planejament i creixement urbanístic de futur. Un tema cabdal pel futur de La Plana i que una primera lectura superficial no dona gaire bona impressió. En parlarem.

Dietari

2006-02-09T18:43:00.000+01:00

Organització territorial de Catalunya. Després d'un temps de tranquilitat, ha tornat ha posar-se damunt la taula aquest tema. L'afany pel desgast polític que té CiU, especialment a la nostra Comarca, fa que encarin aquesta qüestió amb un cinisme notable tot abanderant una vegueria de l'Alt Ter que és una quimera conceptual que no hi ha per on agafar-la. Els alcaldes del Ripollès s'han manifestat clarament contra la possibilitat de fer una vegueria amb Osona. CiU que governant 23 anys la Generalitat no va fer res per configurar una vegeuria d'aquestes característiques ni per la capitalitat de Vic, ans tot el contrari, ara de la mà de l'ex-conseller Espadaler i de l'Alcalde de Vic se situen fora de la realitat i pretenen portar a Vic pel camí de la marginalitat, tot sigui per erosionar el govern actual. Sort que una part important dels alcaldes osonencs no semblen pas disposats a seguir-los i pensen fer sentir la seva veu.
Ja fa prop de dos anys vaig reflexionar sobre aquesta qüestió en un llarg article, que reprodueixo, que rellegit ara el veig amb plena vigència.

LA DIVISIÓ TERRITORIAL I EL DIÀLEG

A mitjan del segle XIX, quan militars russos intentaven delimitar i cartografiar la imprecisa frontera entre Rússia i Polònia, en un punt concret al dubtar del traçat varen demanar-li a un pagès que treballava al camp si creia que la seva casa i les seves terres eren de Polònia o bé de Rússia. El pagès en lloc de pronunciar-se els va contestar que això era un tema que havia de consultar amb la seva dona i que si tornaven al dia següent els en donaria resposta. Al tornar, el destacament es va trobar amb la resposta del pagès: “la meva dona diu que prefereix ser de Polònia, doncs es veu que a Rússia a l’hivern hi fa molt fred”.

L’anècdota crec que il.lustra sobre diverses qüestions presents en qualsevol procés de divisió i ordenació territorial: que aquesta sempre té components arbitraris, que es poden trobar arguments per defensar qualsevol opció, que les delimitacions territorials poden tenir tants punts de vista com persones consultades i que el sentiment de pertinença és més aviat mutable.
Ordenar el territori respon sempre a objectius polítics i en els països moderns correspon de fer-ho als governs i parlaments, escoltant lògicament al territori. Es tracta de trobar en cada moment històric quina és l’articulació territorial que millor respongui a objectius d’administració, de gestió i equilibri territorial amb la finalitat que de manera simple i eficaç es pugui proporcionar al conjunt de ciutadans de nivells similars de serveis i de benestar. Les comunicacions i el factor temps han canviat de manera brutal a les últimes dècades i, per tant, el que podia tenir sentit al organitzar el territori històricament avui pot ser no en tingui cap. Per altra banda no és el mateix establir divisions que tenen un caràcter exclusivament simbòlic, amb delimitacions que van lligades a aspectes administratius i institucionals amb graus diversos de funcions i d’atribucions.

A Catalunya, al recuperar-se les institucions democràtiques a partir de finals dels anys setanta, havíem heretat una divisió provincial feta per l’Estat el 1833, amb les corresponents diputacions, i que se sentia poc pròpia i imposada, i una estructura municipal encara més antiga i excessivament fragmentada. El pujolisme hegemònic durant els darrers vinticinc anys, davant els problemes polítics que hauria suposat qualsevol replantejament profund de l’estructura heretada, va optar per recuperar una divisió comarcal que tenia un elevat component simbòlic, però que amb el pas del temps ja no responia per excessiva a les necessitats de regionalització interna de Catalunya, dotant-les d’uns Consells Comarcals amb poques atribucions i encara menys recursos. A partir d’aquí es va fer la política del qui dia passa any empeny, mentre s’anava mudant l’opinió respecte d’unes diputacions que inicialment eren la bèstia negra del nacionalisme i es tancava en un calaix l’Informe Roca perquè se’l va veure més com una Caixa de Pandora que no pas com una via de sol.lució.

Situats en aquest punt, amb accions i omissions heretades, s’espera del nou Govern que emprengui una ordenació territorial que tendeixi a clarificar i a simplificar els nivells d’administració més que no pas a complicar-los, fet que es donaria si s’establissin noves divisions sobreposades o subordinades a las ja existents. Crec que el primer aspecte clau és l’opció per articular el país o bé amb una província única o bé amb set. El debat i decisió sobre això determina força la resta de la discussió, i val a dir que és una discussió que ultrapassa el marc català de decisió política, donat que modifica aspectes organitzatius i de representació política a nivell d’Estat. La divisió amb set províncies, amb les consegüents diputacions com a institucions de suport municipalista, té força sentit s’hi va lligada a fórmules de solidaritat interterritorial que ara ja estan internalitzades en la divisió en quatre províncies, en cas contrari la disparitat de població i de recursos disponibles entre unes i altres les fa inviables. Si, pels motius que sigui, s’acaba optant per la província única, és força lògic que la configuració regional interna de Catalunya coincideixi amb aquests set unitats territorials.
En l’altra extrem de la divisió territorial, caldria ampliar les funcions i millorar substancialment el finançament dels municipis, i no sembla gaire adequat iniciar un procés de modificació profunda del mapa municipal, més enllà d’alguns casos extrems i puntuals. És cert que a Catalunya predomina el micromunicipalisme i que aquest té alguns desavantatges per falta de dimensió de cara a la prestació de serveis. Però és cert també, que els petits municipis fan molt per mantenir i arrelar la població en el territori, sense els quals una bona part del país avui seria un erm des del punt de vista demogràfic. És en aquest punt on tenen sentit els Consells Comarcals, els quals caldria entendre i transformar com a ens que organitzin i assegurin la prestació de serveis cap als municipis. Caldria que els Consells deixessin de ser institucions polítiques, “ajuntaments grans”, per ser l’àmbit immediat de suport i de dotació de serveis als municipis, ni més ni menys.

Darrerament s’ha aixecat amb força i mitjans la bandera de reivindicar una vegueria formada per Osona i el Ripollès, plantejament ben legítim que es fonamenta amb la tradicional relació entre aquestes dues comarques, la qual sigui dit de passada s’ha donat en el passat sense pertànyer a la mateixa unitat territorial i que ben segur es mantindrà i s’ampliarà, a poc que ajudin les comunicacions, sigui quina sigui l’estructuració territorial per la que s’opti, al igual que ha passat i passarà amb bona part de El Vallès o amb el Moianès. Un plantejament, però, que no se sosté ni des del punt de vista de la dimensió territorial ni del pes demogràfic i que significa més aviat una suma de comarques més que no pas una regió. Que el Ripollès estigui en la mateixa regió que Osona pot ser relativament lògic i fins i tot desitjable però, en tot cas, és una discussió i una reivindicació que correspon essencialment a la gent del Ripollès, decidir si els interessa vascular més cap a Girona o més aviat cap a la regió central del país que forma part de la segona corona metropolitana.

Des d’Osona, hauríem de participar en la discussió de la divisió territorial amb l’objectiu que s’estructurin regions demogràficament i econòmicament potents, que siguin marc d’un àmbit d’actuació econòmica i social real, que les enriqueixi internament i refermi la seva posició dins el conjunt del país. Una vegueria Osona-Ripollès no té aquestes característiques i corre el perill de néixer marcada per un pes insuficient que, en lloc de potenciar-la, l’inclini cap a la marginalitat. Si Osona se separa de les comarques pròximes i de potencial similar corre el risc de perdre molts trens. Les comunicacions en són un bon exemple de com les regions més que definir-les el que cal és construir-les, i no és ben bé el mateix participar en la construcció d’eixos viaris i ferroviaris transversals, veritables punts nodals de la Catalunya interior i la seva comunicació amb l’euroregió, que desenvolupar només la xarxa viària i de ferrocarril existents, que també s’han de fer. No és el mateix formar part dels plans territorials de desenvolupament de la segona corona metropolitana, que aspirar a un pla territorial d’àmbit reduït i bàsicament de muntanya. La discussió, doncs, s’ha de fer des de la perspectiva d’on i què volem ser, en quin àmbit de desenvolupament volem participar.

Cap plantejament és neutre i les coses acostumen a tenir significat, tenint en compte des d’on es fan i el moment en què es fan. Ara bé, quan la formulació d’aquesta vegueria de l’Alt Ter es fa ara i es formula predominantment des d’Osona i especialment des de Vic, la discussió de fons no explicitada és la de buscar un territori del que es pugui fer de capital sense, o amb poca, discussió. Si ens ho mirem fredament, la discussió sobre la capitalitat no és ni de bon tros prioritària, per més que emocionalment pugui ser atractiva. Si aquesta és la preocupació real (de Vic s’entén), no caldria tenir dubtes que a aquesta ciutat li ha de correspondre un paper cabdal i de primer ordre en la regió de la que acabi per formar part, però no sembla lògic que el país s’hagi d’organitzar a partir dels dubtes que alguns tenen sobre la capacitat i potencialitat de la ciutat, tot fent-li un vestit a mida, però sobretot no és desitjable que això ens porti a fer opcions equivocades. Voldria creure que darrera alguns plantejaments expressats no s’hi amaguen els antics valors d’una cultura rural antiurbana, tradicionalista i antimoderna; allò que Collell (el Canonge) anomenava “la muntanya catalana”. Crec que som molts els que creiem que l’especificitat de Vic i d’Osona es mantindrà en la mesura que fem apostes potents i de gran calat, que optem pel desenvolupament i l’obertura i fugim del tancament i de convertir el nostre territori en un reducte.

Jo també crec que és necessari el diàleg, el debat i la discussió per tal d’aportar elements de reflexió a aquells que els pertocarà decidir sobre aquesta qüestió que són el Govern i el Parlament, una vegada escoltat el territori. Un debat, si pot ser, sense apriorismes però realista, en el que no es confonguin actes d’adhesió amb espais de debat, on els arguments racionals tinguin més pes que la presa de posició emocional i, sobretot, on ningú es pretengui arrogar de manera exclusiva la voluntat i opinió d’un conjunt de ciutadans que on s’han expressat de manera inequívoca i ho continuaran fent és a les urnes.

Dietari

2006-02-02T17:40:00.000+01:00

Ordenança d’ajuts socials a Vic. El darrer plenari de l’Ajuntament de Vic, celebrat el passat dilluns, va fer l’aprovació definitiva d’una l’ordenança reguladora de prestació d’ajuts socials en la que s’estableix que totes aquelles persones beneficiàries d’ajuts d’aquestes característiques hauran de fer una contraprestació en forma de seguiment d’un curs sobre civisme, normes de convivència, usos i costums de la ciutat... Aquesta ordenança, que el grup municipal del PSC no ha aprovat com tampoc ho va fer en el tràmit d’aprovació inicial, és un autèntic nyap i despropòsit tant en la forma com s’ha fet com en el fons. És una ordenança pensada per a la immigració recent però com que no es vol reconèixer es fa extensiva a tota la població que requereix ajuts socials. Nosaltres hem defensat que cal afrontar la problemàtica que genera l’allau d’immigració rebut a Vic de manera clara i oberta, de cara. Cal proporcionar instruments d’integració a la immigració per tal de facilitar la convivència i la cohesió social, fer-los conèixer les seves obligacions i els usos i costums de la ciutat, però això es fa en un pla d’acollida dirigit a aquestes persones i no com si fos un càstig destinat a tots aquells que tenen necessitats. L’Ajuntament de Vic ha fet un plantejament clarament classista, doncs es pressuposa que la necessitat i la pobresa van lligades al incivisme quan el grau de civilitat poc té a veure amb el nivell social i econòmic de cadascú.

Centre d’Estudis dels Rius Mediterranis. Dins la magnífica iniciativa del Museu Industrial de Manlleu hi ha aquest centre d’estudis que realitza, entre els seus molt bons treballs, un seguiment de l’estat ecològic de la conca del riu Ter a Osona amb anàlisis sistemàtics de la presència de macroinvertebrats per saber els índexs biològics de qualitat de l’aigua i del bosc de ribera. Tot i que cal perseverar en el tractament de les aigües i en el control dels cabals, la millora experimentada pels nostres rius ençà de l’establiment dels sistemes de sanejament d’aigües residuals és molt important. Les dades són a la web de la Diputació de Barcelona.

Parc Tecnològic del Bages. He visitat a Manresa l’exposició que hi ha a la seu del Col.legi d’Arquitectes sobre els projectes presentats, amb concurs restringit, per a l’ordenació del que ha de ser aquest futur parc tecnològic que tindrà un sostre de 60.000 metres quadrats de sostre. M’explica la regidora d’urbanisme de Manresa que aquesta iniciativa destinada a l’atracció d’activitats industrials i empresarials d’elevat valor afegit ha estat el fruit d’una empresa privada, amb participació pública, Projectes Territorials del Bages (PTB), on hi participen ajuntaments, l’Incasol, Caixa Manresa i empresaris privats. Una bona iniciativa per trencar la tendència desindrustrialitzadora tot fomentant l’establiment d’indústria d’alta tecnologia. Una conseqüència del treball de temps del seu Centre Tecnològic vinculat a la Universitat Politècnica de Catalunya. Els felicito i em lamento que en aquestes temes tinguin les piles més ben posades que no a la nostra comarca.

Contra els “pisos pastera”. L’Alcalde de l’Hospitalet, Celestino Corbacho, s’ha manifestat reclamant a la Generalitat una modificació de la llei d’empadronament de cara a que els ajuntaments puguin inspeccionar i sancionar en relació a la sobresaturació de persones en les vivendes, fet aquest molt vinculat al fenomen immigratori. Es tractaria que davant les peticions de reagrupament familiar que formulen molts immigrants, la inspecció municipal comprovés les condicions mínimes d’habitabilitat i de suficiència d’espai per tal d’atorgar-la. Una demanda important en pro de la convivència i la cohesió social.

Dietari

2006-01-23T18:06:00.000+01:00

Inicio avui la redacció d’aquest dietari electrònic,que pretenc anar renovant setmanalment per tal de donar a conèixer les impressions, opinions i propostes relacionades amb la meva activitat política i potser alguns comentaris sobre temes que m’interessen i que estan una mica més enllà de la meva dimensió política (qui pot establir on comença i on acaba el que és polític?). No m’he sabut resistir a les possibilitats que permeten les tecnologies actuals i el boom dels blogs per tal de poder reflexionar en veu alta sobre els temes d’actualitat tot aspirant a ser llegit no només ni principalment per aquells que comparteixen amb mi ideals polítics, si no també i sobretot amb aquells amb els que puguem tenir opinions discordants, però amb els que ens uneix el gust pel debat racional, respectuós i apassionat, amb aquells amb els que compartim la importància de la dimensió pública i col.lectiva.

En el darrer Plenari de l’Ajuntament de Vic (29/12/05) vaig fer un prec tot demanant si era cert, tal i com havia arribat al nostre coneixement, que el Fòrum Gastronòmic abandonaria Vic com a seu d’aquesta activitat, per traslladar-se a una altra ciutat catalana. Varem fer la pregunta des de la nostra preocupació de que això fos possible i varem demanar a l’Alcalde que fes el possible per tal de que això no es consumés tot garantint-li el nostre suport en totes aquelles accions encaminades a que el Fòrum continués a Vic. Se’ns va respondre no sols que era cert el fet que el Fòrum marxava de Vic si no que l’Alcalde no es veia en cor de retenir-ho tot considerant els avantatges i atractius que al seu parer tenia la ciutat de Girona (???). Tot i comprometre’s a fer a l’empresa que organitza el Fòrum una proposta final “que no podrien rebutjar”, el cert és que no s’ha fet res i que la propera edició del Fòrum Gastronòmic del 2007 es dona per fet que es farà a Girona.
Com he expressat públicament en algun altre lloc, aquest és el resultat d’un desencontre anunciat. Si bé algun regidor de l’anterior equip de govern de CiU a Vic havia cregut amb la significació, transcendència i projecció que aquest event de caire professional significava per Vic, ni l’Alcalde ni l’actual responsable de l’Institut Municipal de Promoció Econòmica (Ignasi Puig) hi ha cregut mai gaire. S’ha rivalitzat amb l’empresa organitzadora, se’ls ha tractat de manera displicent,s’hi ha aportat pocs recursos.... No s’ha entès que aquesta és una d’aquelles activitats que projecte Vic, la poses en el mapa, la fan capital. Quant a la proposta “que no podrien rebutjar”, de moment ningú en sap res.

Parlant de capital, aquesta darrera setmana ha tornat a aparèixer a la premsa comarcal la preocupació (que comparteixo) pel fet que es van acumulant serveis centrals a Manresa, ara ha tocat als judicials, que s’interpreten en el sentit que aquesta ciutat se la va fent a cop de fets consumats la capital de la futura vegueria de les comarques centrals. Crec que pel que fa a la divisió territorial tot està per fer i no veurem res de nou en aquesta legislatura, tot i que estic força convençut de que es farà la vegueria de les comarques centrals ja que és un acord, que ve de molt temps, de la majoria de forces polítiques. El que està per veure són les funcions i atribucions que tindran aquestes noves regions i pel que fa a la nostra si s’incorpora una part o la totalitat del Ripollès, fet que em semblaria força desitjable vist des d’Osona. En el tema de la capitalitat, crec que és força evident que serà compartida i que Vic hi ha de jugar un gran paper. Això no vol dir que ens hi haguem d’adormir. Caldrà lluitar-ho i molt i caldrà tenir clares les prioritats. I caldria que els grups polítics a Vic treballessin ja ara per aquesta qüestió de manera conjunta i consensuada. Lamento molt en aquest sentit l’estratègia que manté CiU d’utilitzar, ara que no governen Catalunya, aquest tema com a element de desgast dels partits d’esquerra i especialment del PSC. El potenciament de l’eix del Llobregat en detriment de l’eix del Ter el van iniciar de manera inequívoca durant els anys en que varen governar Catalunya (túnel del Cadí i no el de Tosses) tot situant nombrosos serveis centrals a Manresa i no pas a Vic. Les declaracions del diputat Ramon Espadaler utilitzant de manera partidista el tema m’han semblat especialment desafortunades. Si en alguna cosa ens avantatge Manresa és en el fet que els partits treballen units en pro d’una major dimensió de capitalitat per a la seva ciutat. Fa temps que reclamem que l’Ajuntament de Vic faci el lideratge que li correspon en aquest tema i treballi conjuntament amb els partits de l’oposició en aquesta qüestió. Empènyer plataformes que signifiquen atrinxerar-se en el passat no ens ajudarà a que Vic tingui el paper de capital que li correspon.

El divendres passat vaig assistir a la inauguració de les obres de restauració de la teulada del monestir de Sant Pere de Casserres, que varen presidir la consellera de Cultura de la Generalitat, Caterina Mieras, i altres alts càrrecs del seu departament juntament amb el president i consellers del Consell Comarcal d’Osona. Una bona notícia per la comarca donat que el monestir de Caserres és un dels elements de patrimoni històric més importants que tenim i un actiu fonamental en el desenvolupament turístic d’Osona. Cal recordar, però, que aquesta teulada s’havia fet nova el 1998 i que havia costat més de cent mil euros aleshores i que, fruit d’una aposta equivocada, ara s’ha hagut de reconstruir de nou tot invertint-hi 530.000 euros per part de la Generalitat. Encara no he sentit a cap responsable polític de l’anterior govern de la Generalitat o del Consell Comarcal entonar el mea culpa per aquest malbaratament de recursos públics.

El mateix divendres es va celebrar a Vic una jornada del Congrés del Món Rural que ha organitzat la Generalitat de Catalunya. Crec que va ser significatiu que en l’acte inaugural el Conseller d’Agricultura de la Generalitat, Antoni Siurana, es referís en termes molt durs en relació a l’Alcalde de Vic tot fent notar l’absència a l’acte tot destacant que ha vingut com a Conseller nou vegades a la ciutat i mai l’ha rebut i l’ha atès l’Alcalde, com li correspondria. Els de Vic sabem que aquest és un comportament habitual d’en Jacint Codina que ha accentuat a partir que el seu partit no governa la Generalitat. Significa falta de tacte polític, incomplir obligacions inherents al seu càrrec i poca lleialtat institucional. Curiosament, cap mitjà de comunicació ha dit el més mínim sobre aquest fet (?).

Escric aquest dietari electrònic en el context d’allau informatiu sobre el pacte estatutari entre el PSOE i CiU. Celebro el pacte, però no puc deixar de pensar que alguns prioritzen una bona fotografia als continguts estatutaris. Igual que veren fer al parlament de Catalunya. Tenia raó Artur Mas la setmana passada quan parlava, en termes pessimistes, que aquest era l’Estatut de Diego (donde dije digo......). Tot el que era inacceptable ara ho és amb una escenificació pactada i adequada que els doni protagonisme. Tot sigui per l’Estatut....

Sobre el centre comunitari del Remei i l'Estadi

2006-01-12T19:12:00.000+01:00

Entre les diverses aportacions fetes pel grup municipal del PSC al pressupost d'inversions de l'Ajuntament de Vic per al període 2004-07 hi havia la creació d'un centre social destinat a prestar serveis als barris del Remei i de l'Estadi tot aprofitant l'equipament del que fins aleshores havia estat el Centre Cultural de La Caixa i que aquesta institució havia expressat la seva voluntat de deixar-ne l'activitat tot oferint les instal.lacions a l'Ajuntament de Vic.

Es tractava, des del punt de vista del grup municipal socialista, de potenciar l'equipament existent tot ampliant la programació d'activitats culturals s i recreatives en uns barris que tot i contenir el cinquanta per cent de la població de Vic, poc se'ls té en compte a l'hora de dotar-los d'equipaments i de serveis i a l'hora de programar activitats de ciutat.L 'equipament, adequadament gestionat, dota aquests barris no sols d'un element de referència interna sinó d'un equipament de centralitat en el conjunt de la ciutat, significatiu si l'aposta, i la nostra ho és, és assegurar la cohesió de la ciutat.Però a banda de la ubicació d'un equipament de ciutat a la zona es tractava, a parer del grup municipal del PSC, de crear un centre des del qual respondre a les necessitats socials d'aquests barris que tenen, a banda de les necessitats generals, problemàtiques específiques que cal abordar de manera organitzada i programada: lleure infantil i juvenil, activitats esportives, activitats per a la gent gran, detecció de problemàtiques socials, actuar davant problemàtiques concretes de convivència, organitzar activitats formatives per a col.lectius amb necessitats, dinamitzar la vida associativa...

És per això que, a banda de l'equipament, hem cregut que calia dotar-lo d'un projecte adequat i d'una aportació econòmica suficient de cara a disposar de 1'equip de professionals necessari i dels fons que fessin possible l'organització de les activitats i la prestació de serveis, en definitiva, dels mitjans per dinamitzar-lo.El Remei.i l'Estadi són dos barris que, a banda de molt poblats, són emblemàtics a la ciutat de Vic en la que representen el creixement i l'expansió ja històrica de la ciutat cap al sud a partir dels ravals que feien de portes d'entrada a la ciutat antiga. Barris tradicionalment vius i molt dinàmics han disposat i disposen encara d'un bon teixit associatiu que expressa força bé les inquietuds socials, polítiques, culturals i de lleure que sempre s'hi ha viscut i expressat.

Barris urbanísticament força coherents tenen alguns punts oncal afrontar-hi accions potents de rehabilitació i tenen mancances notables pel que fa a equipaments escolars. A banda de les seves grans potencialitats, és obvi que ambdós barris concentren la problemàtica més acusada pel que fa al fenomen de la immigració donat que els grans contingents arribats els darrers anys s'hi ha concentrat fins a significar-hi el trenta per cent de la població i provocant notables canvis en la feso- mia d'aquest barris. La problemàtica generada per aquesta allau de nova població és gran i no es pot ni s'ha d'amagar sota una capa de silenci, ja que els problemes de convivència a les escales i als espais públics hi són ben reals, i s'han d'afrontar de manera clara i decidida.

El centre social a crear pot ser un bon marc per fer-ho, especialment si s'hi posen els mitjans i s'hi vincula adequadament el teixit associatiu i es garanteix la participació del conjunt de ciutadans d'aquests barris.L'Ajuntament de Vic ha encarregat un estudi-projecte per aquest equipament que passaria a tenir el nom de centre comunitari. Una bona definició si va acompanyada d'un projecte de dinamització i dels recursos adequats perquè realment sigui això i no sols un nom per a un espai sense vida i amb poca activitat. És una ocasió que no es pot perdre pel bé de la gent del Remei i de l'Estadi i pel bé del futur de la ciutat de Vic.