Un President que normalitza Catalunya

Crec que el nou President de la Generalitat farà molt per Catalunya. Sóc dels convençuts de la vàlua política i personal del president Montilla. Ser militant del PSC no m’obliga a veure-ho d’aquesta manera, però és així com ho veig. Crec que la imatge que se’n ha volgut donar en campanya i després per part dels rivals polítics i mediàtics crec que a més d’injusta s’ajusta poc a la realitat. Se n’ha fet una desqualificació més classista que no pas fonamentada en la seva catalanitat lingüística o el nivell de formació acadèmica, fets que s’han utilitzat bàsicament com a excusa barroera. A banda, crec que el fet que hagi accedit a la presidència normalitza aquest país en el millor sentit de la paraula. Simbolitza el triomf del país real enfront d’imaginaris identitaris que preocupen molt poc a la majoria de la gent. Catalanisme i patriotisme signifiquen avui ocupar-se de la gent, de les seves necessitats i aspiracions i no pas de la seva ànima.

Un Govern cohesionat. Els gestos en relació a la formulació del Govern d’Entesa així com els nomenaments que tanquen la seva composició m’agraden força més del que es va viure fa tres anys amb el govern Tripartit. Sembla que s’ha après dels errors i no veig (o poc) actituds dissonants en nom d’accedir a quotes de major protagonisme. M’agrada sentir, encara que sigui purament simbòlic, que aquest no és un govern de tres partits si no el govern de Catalunya. Crec que una vegada aprovat l’Estatut es farà molt menys soroll i molta feina. El país necessita assossec, tranquil•litat i moltes escoles, carreteres i hospitals. Semblar, políticament, Navarra durant un temps pot ser força convenient.

La dignitat de Pasqual Maragall. Crec que la dignitat en la sortida de la presidència per part de Pasqual Maragall és més que remarcable. Jo he admirat molt políticament a Maragall. Crec que ha estat un gran President en un moment i unes circumstàncies molt complicades. Ha estat un polític ambiciós, honest i imaginatiu. Un home que ha engrandit la política. Qui arrisca en política pot cometre algunes equivocacions, però fa grans aportacions. Fa uns dies, dinant amb el Pepe Alvarez d’UGT, em feia notar que les idees-força principals d’aquest país des de fa anys les han aportat Pasqual Maragall. Ho crec així i jo hi vaig afegir Narcís Serra, consideració que varem compartir.

Responsabilitat i política. Fa temps que, parlant amb alguns amics i rivals polítics, sostinc que en la política la línia de diferenciació més gran entre les persones que s’hi dediquen no és tant la militància concreta com la seriositat i el sentit de responsabilitat. Conec moltes persones que, més enllà de projectes i punts de vista diferents, afronten la seva activitat política de manera rigorosa, com un acte de servei, es preparen els temes i s’assessoren sobre allò que han de tractar o en tenen responsabilitat de gestió, treballen, elaboren propostes, fugen d’excentricitats de l’excés de soroll i de la frivolitat, els rivals són això i no pas enemics contra els que tot val. Hi ha gent en política, entre els que em compto, que som fidels a un principi que he sentit repetir diverses vegades a José Montilla: en política hi hem de ser per resoldre problemes i no pas per crear-ne. Aquesta actitud que crec que n’hi ha en grans dosis al PSC, és transversal en l’arc polític, com és transversal l’actitud contrària. Crec que una de les pitjors lacres, i que fa de la política una activitat miserable, és la politiqueria de barra de bar. Gent que sense criteri, formació ni responsabilitat parlen (o malparlen) de la política i dels que s’hi dediquen com si fos un Casino o bé un fangar. Tenen en comú ni fer ni aportar res i per descomptat no treballen i desconeixen el sentit mínim de paraules com són el rigor, la responsabilitat o la seriositat. Sóc dels que crec que degraden la política i que ostensiblement hi sobren. O bé, és que ens hem equivocat i els que hi sobrem som els altres.