Un nou Govern d’esquerres

Crec que estem d’enhorabona perquè s’ha pogut configurar de nou un govern d’esquerres a Catalunya presidit pels socialistes. L’Entesa nacional de Progrés que permetrà que José Montilla sigui President de la Generalitat de Catalunya significa la possibilitat de continuar amb les polítiques socials que s’havien endegat en l’anterior legislatura i desplegar les possibilitats del nou Estatut amb els criteris de progrés des dels que els socialistes l’havíem impulsat.

El PSC no obté el resultat que esperava. És evident que el resultat obtingut pel PSC no és el que volíem i mereixíem per la feina feta i pel projecte presentat. Una part dels nostres votants no és que hagin canviat d’opció, sinó que més aviat s’han quedat a casa. Les convulsions d’aquests tres anys han desgastat el partit amb una part del seu electorat i alguns errors de plantejament en aquesta campanya han portat a que alguns electors ens fessin sentir la seva fredor. Crec que a banda d’impulsar polítiques de progrés i de governar de manera eficient, el PSC ha de reflexionar de manera autocrítica sobre el que ha succeït i aprendre i corregir les equivocacions comeses.

CiU és la gran derrotada en aquestes eleccions. Es digui el que es digui i es miri com es miri CiU ha quedat clarament derrotada en aquestes eleccions. Quan es planteja un plebiscit contra el tripartit i el resultat és que aquest obté el suport de la majoria dels electors i CiU no té cap soci per governar, la derrota és eloqüent. Tanta arrogància i prepotència en campanya electoral, tant recórrer a el “jo o el caos” per obtenir cent mil vots menys denota una escassa credibilitat. Han comès grans errors en l’enfocament agressiu de la campanya, però sobretot arrosseguen un plantejament estratègic equivocat, consistent en cremar totes les possibilitats de pacte amb les altres forces polítiques. En una societat pluripartidista com la catalana, qui no té amics no té cap possibilitat de governar.

No només hi ha “brunete mediàtica” a Madrid. Sorprèn com alguns mitjans que s’havien compromès de manera inequívoca amb Artur Mas i contra el tripartit abonen aquest dies l’argument fal•laç de la il•legitimitat del tripartit i del “pacte de perdedors”. És veu en les tertúlies de l’Antoni Bassas, però especialment al grup Godó. En Xavier Bosch a Rac-1 i en Jordi barbeta a La Vanguardia tenen poc a envejar hores d’ara als periodistes de la Cope o El Mundo. Si la realitat no encaixa amb les seves dèries, és la realitat la que ha de canviar. La veritat els ha espatllat el titular amb el que somniaven i no ho poden suportar. La càrrega contra la “traïdora” ERC per pactar amb els socialistes és brutal. L’intent de crear un imaginari del futur president Montilla com el d’un analfabet incapaç de governar es manté.

Què significa ser sucursalista? Anar a Madrid a voler que se’ls hi atorgui el que no s’han guanyat a Catalunya a convertit en patètics els dirigents de CiU. Tant de temps fent servir l’argument del sucursalisme del PSC i ara resulta que són ells els que apel•len al PSOE en contra de les decisions del PSC. L’exemple de que el PSC és un partit plenament sobirà que pren les seves decisions i que és lluny de ser el mateix que el PSOE ha quedat abastament demostrat. Tot el cap de setmana l’ex-president Pujol instal•lat a Madrid pressionant dirigents socialistes només ha servit per evidenciar que per un cert nacionalisme català l’autèntica política sempre s’ha fet a Madrid.