La creació d’una gran bombolla immobiliària ha estat i és un dels fenòmens polítics i econòmics més rellevants a l’Espanya de la darrera dècada. Una bombolla que té aspectes diversos que van des d’una sensació exagerada de bonança econòmica que pivota sobre aquesta “inflació de la construcció” i que explica fins i tot el ball d’opes que manté l’Ibex borsari en uns nivells poc realistes, fins a les activitats dels ajuntaments centrades en fer front, de més o menys bon grat, a la pressió dels promotors immobiliaris per tal de convertir en urbanitzable tot el que és possible que ho sigui i més.
El ciment que ho envaeix tot. La brutalitat del creixement urbanístic d’algunes zones, especialment on governa el PP, i els planejaments futurs fan feredat, més que res perquè són insostenibles. Créixer una ciutat amb habitatges, en una època de forta demanda és molt fàcil, només cal posar sòl edificable en el mercat. El que és molt més complicat es créixer en equipaments i serveis de tal manera que l’urbanisme que es practiqui sigui social i econòmicament sostenible.
La maleïda corrupció. La corrupció que darrerament s’ha anat evidenciant en els mitjans de comunicació i que té com a cas més emblemàtic Marbella és un dels aspectes més preocupants de la bombolla. El fotut del cas és que no són uns pocs casos anecdòtics i probablement s’aniran multiplicant en els propers mesos. Que tants càrrecs públics i tècnics municipals i estiguin implicats degrada, encara més, la consideració progressivament negativa que molts ciutadans tenen de la política. Les “pomes podrides” deterioren notablement la imatge del conjunt.
Replantejar-se les competències urbanístiques. Caldrà augmentar els filtres de control en els planejaments urbanístics, amb atribucions en nivells de l’administració on la proximitat dels promotors sigui menor. La possibilitat de comprar voluntats per part de la ingent quantitat de diner que remena el món del totxo és desgraciadament molt gran, especialment en petites poblacions que es creu estan més fora del control fiscalitzador de les institucions i dels mitjans de comunicació.
Política municipal i urbanisme. Que en política municipal tot acaba per concretar-se en l’àmbit urbanístic és una gran veritat que ja fa temps algú va afirmar. El problema principal que afronten les ciutats – i Vic no és pas una excepció- és que afronten el seu desplegament urbanístic de manera excessivament pressionada per aquells que tenen interessos en el creixement immobiliari. Propietaris de terrenys i promotors actuen amb unes presses i unes urgències com si els anés la vida en activar els seus interessos de manera ràpida. Una actitud d’aprofitar la inflació del mercat, conscients que aquesta dinàmica no es pot mantenir indefinidament.
Contaminació de la política. La frase de Bill Clinton que va fer fortuna per definir el que realment marca el pas del món “és la economia, estúpid”, es podria transmutar avui a casa nostra per “és la construcció, estúpid”. A Vic, molts dels moviments a vegades incomprensibles que es detecten i es veuran a mesura que s’acostin les eleccions municipals del maig de l’any que ve tenen i tindran força a veure amb això. La revisió del POUM que s’ha de fer i aprovar en la propera legislatura és massa important, té molta transcendència, com perquè determinats interessos renunciïn a no interferir i condicionar alguns candidats, algunes candidatures i possibles futures majories. És obvi que hi ha gent més adaptable i manejable que d’altra. Els més perspicaços saben que d’això gestos hi ha hagut durant aquesta legislatura municipal. Caldrà anar-ne parlant i, quan calgui, denunciar-ho.
