Paisatge durant i després de la batalla

La intervenció de l’exèrcit israelià al Líban és d’aquells esdeveniments que tendeix a causar indignació en bona part de la opinió pública, doncs té alguna cosa de desmesura i prepotència que el fa intolerable. La doctrina de l’assassinat preventiu (o atac en aquest cas) es fa difícil d’acceptar des de la defensa de la llibertat o de l’estat de dret. Bombardejar un país que no té exèrcit, com és el cas del Líban, hi dona a la intervenció d’Israel una característica que la fa menys acceptable. És evident que l’estat hebreu planta cara a un terrorisme islamista que, com el de Hezbolà, ben finançat i armat per l’Iran representa un perill cert per al seu futur. Tots tenim però la sensació que aquest càstig al Líban significarà una important factura per a Occident, que l’haurem de pagar encara que sigui a terminis. El silenci de països i institucions internacionals que, davant la demanda d’Israel de temps per acabar amb Hezbolà, no demanen l’aturada de l’escalada bèl•lica és un xic vergonyant.
El tema és complex i no accepta plantejaments simplistes i maximalistes com els que practica l’esquerra estètica catalana i espanyola, tendint sempre a enaltir de manera acrítica la causa palestina i a condemnar a Israel. Encara que transmutada en verda, hi ha una esquerra que tendeix a mantenir els tics de l’època en que es definia com a comunista.
No és acceptable, tampoc, que no es pugui criticar la agressiva política israeliana sense ser titllat d’antisemita. Sembla que es pugui posar en qüestió la acció de qualsevol govern del món, excepte de l’estat d’Israel. L’acció d’un país que, curiosament, té moltes conseqüències per bona part de la població del planeta.

La irrupció de José Montilla. La elecció de Montilla coma a candidat del PSC a la presidència de la Generalitat ha significat l’inici d’una viva i disputada pre-campanya electoral. Després de mesos en els que només estava en campanya permanent el candidat de CiU, el missatge innovador i diferent del candidat socialista sembla haver atemperat les energies convergents. Desplegar el nou Estatut i articular polítiques al servei del benestar dels ciutadans de Catalunya requereix de plantejaments seriosos i de gestors experimentats davant dels quals els superats missatges identitaris tenen poc a dir-hi.

La vergonya de l’aeroport del Prat. Indignació i vergonya crec que són sentiments que ens ha generat a molts ciutadans l’actitud dels treballadors de terra de l’aeroport en el darrer cap de setmana. El dret de vaga no permet vulnerar els drets de tants ciutadans i sotmetre a milers de persones a aquest sofriment i humiliació. En els serveis públics el dret de vaga està regulat, cal haver-se demanat i anunciat i cal prèviament establir uns serveis mínims que evitin, precisament, el que ha succeït a El Prat. Els sindicats tradicionals, habitualment impulsors de comportaments responsables, s’han vist desbordats per comportaments que han entrat de ple en l’àmbit del codi penal. Crec que seria just i pedagògic que es depuressin responsabilitats per tal d’evitar la repetició de fets tan lamentables i que tan mal fan a la imatge del país. No hauria estat de més una reacció més immediata, una major presència, de les institucions. Tinguin atribucions o no, els ciutadans esperen que en situacions d’emergència les institucions donin la cara.

Lectures que deixen perplex. Tornant d’unes curtes vacances rebo i llegeixo la memòria-resum del Departament d’Urbanisme de l’Ajuntament de Vic. Començo per la introducció i a mesura que vaig llegint no puc donar crèdit al que hi veig escrit. Reflexions personals i professionals clarament fora de lloc en un document d’aquestes característiques, especialment si qui les fa no és l’Alcalde sinó un càrrec de confiança i funcionari de l’Ajuntament de Vic. Si alguna cosa no hi sobra és sentit del ridícul.
Entenc que la supèrbia i la vanitat són defectes sobre els que ningú no està mai exempt del tot. Vull dir que tothom pot caure-hi en menor o major mesura en algun moment o en algun àmbit de la seva vida. La egolatria, en canvi, és més fotuda doncs quan algú la pateix creu ser el centre de l’univers, que el món i la realitat giren al seu voltant. Com pot dir algú que renunciarà, en la propera legislatura, a un càrrec que ningú li ha ofert ni està avui en condicions d’oferir-li? Com es pot escriure en un document com aquest quin és el càrrec i les funcions que es volen tenir en la propera legislatura? Com des del càrrec actual es poden donar lliçons de com han d’actuar els grups polítics en l’àmbit municipal? Com es pot tenir una visió tan sectària i uniforme del planejament i la gestió urbanística? Com es possible que algú s’arrogui una representació política que no té? Perquè si algú vol decidir la política urbanística no es presenta a les eleccions?
El que em resulta difícil d’entendre és que s’acceptin i es tolerin, per part de qui li correspon i té l’autoritat política, comportaments i actituds d’aquestes característiques. No és gens estrany que en determinats concursos d’aquesta àrea no si vulgui presentar ningú.