La immigració com a realitat

Un seguit de qüestions que tenen en comú la immigració estan ocupant molt espai en els mitjans de comunicació al llarg d’aquest mes d’agost. A diferència de les habituals informacions de farciment amb que s’omplen els diaris en aquest mes (no sé si poc donat a generar notícies o bé que bona part dels periodistes estan de vacances) el que s’ha tractat en relació a la immigració és especialment rellevant: el drama humanitari dels que volen arribar a Europa a través de Canàries, els efectes de la regularització del 2005, els nous contingents de "sense papers", el debat sobre el possible dret a vot en les municipals...

En els mitjans el tractament de la immigració sol consistir en donar xifres més o menys contextualitzades i "passar de puntetes", no fos cas que es digués alguna cosa inadequada segons els cànons de la correcció establerts.
A nivell polític els posicionaments estan polaritzats entre el políticament correcte i el políticament útil. Entre una esquerra retòrica i estètica que posa l’èmfasi en la igualtat de drets, els aspectes humanitaris i la multiculturalitat, i una dreta nacionalista o no (hi ha dretes que no siguin nacionalistes?) que se centra en els deures, les repatriacions i la defensa d’una cultura pròpia que veu amenaçada pels nouvinguts. En realitat l’utilitarisme és en ambdós posicionaments: es diu allò que es creu que una bona part del propi electorat vol sentir.

Crec sincerament que únicament els socialistes s’aproximen al tema, encara que amb prudència, sense l’encorsetament i la limitació de la correcció i l’utilitarisme. S’intenta una realpoltitik que afronti el tema en la seva complexitat, les seves dificultats i dins el què es possible, fet que sovint no és ben bé el mateix que el que seria desitjable. Ni l’excés d’humanitarisme d’uns (senzill quan no es tenen responsabilitats) ni la falta d’humanitarisme dels altres (per picar l’ullet als tics xenòfobs d’una part de la societat).

La immigració és una necessitat en la nostra envellida i enriquida societat, però genera a més de beneficis notables efectes negatius que acostumen a repercutir especialment en els sectors econòmica i socialment més febles i fan perillar la necessària cohesió social. Actuar en origen i limitar-ne els contingents és ineludible si no volem que es generi un problema de gran envergadura. El dret a millorar dels emigrants topa amb la impossibilitat que el nostre o qualsevol altra país absorbeixi i resolgui tota la pobresa del món. La regularització dels contingents establerts és necessària (cotització a la Seguretat Social, pagament d’impostos) i ineludible si no volem que restin al marge de la nostra societat i s’hi integrin tot fent-los posseïdors de tots els nostres drets i deures, de les nostres obligacions i responsabilitats. Una plena integració (que vol dir esdevenir ciutadans) no es pot entendre sense drets polítics.

Pasteres i cayucos
L’allau immigratori que arriba a Canàries, també a Andalusia, amb aquest sistemes ens dona una idea del atractiu que resulta a la gent que viu en la pobresa de vegades extrema arribar a Europa. Encara que la majoria de la immigració no arriba d’aquesta manera –es fa a través dels aeroports- el drama humà que expressa posa a pell de gallina. Com a país de frontera amb el tercer món, Espanya té i tindrà moltes dificultats per a contenir un allau que, de vegades, els mateixos governs del països de procedència hi fan els ulls grossos o fomenten per tal de justificar les seves demandes de condonació de deute o d’ajut al desenvolupament.

Els beneficis de la regularització
Aquest procés fet a l’estiu del 2005 ha estat beneficiós per tothom. Pels immigrants perquè els dona garanties personals i jurídiques. Pel conjunt de la societat perquè la seva cotització ha permès sanejar el sistema de Seguretat Social i perquè és necessari que qui es beneficia del nostre sistema de benestar pagui impostos per sostenir-lo. A algunes expressions xenòfobes caldria fer-los notar que el cobrament de les pensions en un país envellit depèn fonamentalment d’uns nous cotitzants que són, sobretot, immigrants. Sovint, els que utilitzen políticament i perversament la xenofòbia no paguen impostos, a diferència de bona part dels immigrants regularitzats. No serien més patriotes aquells que paguen impostos que els que defrauden a hisenda?

S’evidencia ara, però, que la regularització està generant un nou contingent d’arribada per la via del reagrupament familiar, fet que tindrà efectes notables sobre els serveis públics. Així mateix, s’està constituint una nova i inevitable bossa de "sense papers" com a resultat de la impossible impermeabilització de fronteres i de la "necessitat" d’algunes activitats econòmiques de disposar de mà d’obra especialment barata, i els indocumentats sempre ho son.

El debat sobre el dret de vot o com tothom explica la fira segons creu que li anirà
No s’està fent una discussió de principis, però seria bo que no ens els saltéssim tan fàcilment. Si havíem quedat que era català qui viu i treballa a Catalunya, com neguem el dret a vot als nouvinguts? Argumentar que han d’estar arrelats, conèixer la llengua i tenir consciència nacional, significa dir que, si no hagués estat per imperatiu constitucional, no hauríem deixat ni deixaríem votar a una bona part de la immigració dels anys seixanta i setanta procedent d’Andalusia.
El fet, relativament plausible, que la immigració recent no pugui tenir excessiva tendència, a l’hora de votar, a deixar-se seduir per l’imaginari nacionalista i es posicioni més en l’eix polític dreta-esquerra més que un mancança dels immigrants, ho deu ser del discurs nacionalista vigent.
No s’entendria que, a alguns, per votar els hi exigíssim mèrits (coneixement de la llengua, consciència de país, sentit cívic...) que no ens havíem plantejat mai d’exigir-ho a la població autòctona.


LECTURES NO EXEMPLARS:
He decidit deixar-me vèncer per la temptació de parlar de llibres. Sóc dels que l’estiu va associat a lectura compulsiva. Entre molta narrativa he tingut temps per un llibre d’assaig ben recomanable: La América mesiánica. Los orígenes del neoconservadurismo y las guerras del presente (Paidós, 2006) de Alain Frachon i Daniel Vernet. Anàlisi detallat d’aquest pensament tan en boga als Estats Units i dels seus fonaments teòrics. La ideologia predominant a la Amèrica de Bush,Jr., punt de confluència dels partidaris de un intervencionisme armat al món i els fonamentalistes i telepredicadors religiosos d’arrel protestant, que han portat a la nefasta intervenció a l’Irak.
Entre la teoria i la narrativa és un gust sempre llegir Voltaire. De l’home que tendeix a l’excés, però que millor representa l’esperit de la Il•lustració francesa, s’acaba de publicar Cuentos completos en prosa y en verso (Siruela, 2006). Ficcions cortesanes on s’esforça en divulgar les seves idees de racionalisme, tolerància i de combat contra l’obscurantisme.
Un llibre de poemes ineludible pels "sixties" és Aullido y otros poemas, d’Allen Ginsberg (Anagrama, 2006). Un dels autors més representatius de l’underground i la generació beat i un poema colpidor que ha influït com pocs ho han fet.
De les novel•les, dues m’han agradat especialment: la de Michael Houellebecq, La posibilidad de una isla (Alfaguara, 2005) i de Irène Némirovsky, Suite francesa (Salamandra, 2005). Aquesta darrera és un retrat gens complaent del col•laboracionisme francès amb el nazisme.