Contundent suport a l’Estatut

La victòria del SÍ en el referèndum ha estat inapelable. Tres de cada quatre votants li han donat suport. Més enllà de fantasies polítiques, els ciutadans de Catalunya són realistes i pragmàtics. Valoren un nou i bon Estatut que pot ser l’instrument de polítiques que millorin ostensiblement el seu nivell de benestar. La gent no està per imaginaris idíl.lics ni per discussions identitàries i valora el que és un gran pas endavant.

El rotund fracàs del NO. Els partits del NO no han aconseguit ni acostar-se en aquest referèndum al que era la seva força electoral. Sembla lògic que ni molts votants del PP entenen que el seu partit qüestioni obertament l’autogovern de Catalunya, ni els votants d’ERC han seguit uns dirigents que abonaren i aportaren grans coses a l’Estatut i que es feren enrere pel protagonisme que va adquirir al final del procés Artur Mas. Per molts votants d’ERC aquest Estatut significa una avenç encara que aspirin a més. Votar el mateix que el PP era per molts nacionalistes d’ERC una posició inexplicable.

L’Abstenció com a paraigües. La derrota del NO no es pot emparar en el fet que l’Abstenció hagi estat elevada. Ningú demanava aquesta opció i, per tant, ningú se la pot fer seva. Tot i que l’abstenció electoral mai no es pot valorar positivament i alguna cosa s’ha fet malament quan és gran, no deixa de ser una participació més que acceptable en un referèndum, ja que aquesta és una comtessa en la que habitualment tendeix a votar poca gent. Només cal recordar que en l’Estatut de 1979, essent en jornada laboral del mes d’octubre, sols va anar a votar un nou per cent més que aquesta vegada; o bé que l’Estatut vigent a Galícia es va aprovar amb un 28 per cent de participació

Els electors d’ERC no segueixen l’opció del partit. Si s’analitzen els resultats per ciutats es detecta de manera molt clara dues coses. Per un cantó que quan la participació supera el cinquanta per cent el percentatge del NO disminueix per sota de la mitjana catalana. Per l’altra, que les ciutats i territoris on ERC és més fort el percentatge del NO és més baix i la participació més escassa. El votant d’ERC o bé va anar votar SÍ o bé es va abstenir. Els electors acostumen a ser sensats i no segueixen les giragonses poc comprensibles d’alguns líders polítics impulsats pels seus militants.

Especial suport a l’Estatut a Osona. Els electors osonencs varen participar força més que la mitjana catalana en aquest referèndum i varen donar-li un suport més significatiu que a la resta del país. A la comarca s’ha votat per més autogovern, més atribucions i més finançament per a Catalunya.

Hem guanyat tots aquells que volem més i millor autogovern per a Catalunya. Només han perdut el referèndum aquells que impulsats pel Partit Popular volien menys autogovern per Catalunya i una Espanya unitària i rància en lloc d’una Espanya diversa i plural. Només ha perdut el Partit Popular.
Sóc dels que crec que Esquerra Republicana es va equivocar en el seu posicionament, però que no ha perdut el dia 18 de juny. Encara que no els satisfà del tot el text estatutari i que no es va incorporar al consens pel malestar que els provocà la fotografia Zapatero-Mas, és inqüestionable que han estat un actor important en l’impuls del procés de l’Estatut i en definir molts dels seus continguts. No crec que es puguin sentir decepcionats per tenir una Catalunya amb més autogovern, encara que aspiressin a més. Tot i la equivocació de sol.licitar un NO que era del Partit Popular, també és el seu Estatut.

Segona República i sectarisme. L’Ajuntament de Vic ha organitzat per demà dimecres un acte de commemora ció del setantacinquè anniversari de la declaració de la República Catalana, que ha de presidir el president del Parlament Ernest Benach. Fins aquí tot bé en una ciutat en el que el partit (o coalició) governant s’ha negat reiteradament a fer cap reconeixement de la figura del darrer alcalde republicà de Vic, Marià Serra i Badell, el qual encarna la legitimitat democràtica anterior al període de normalització política dels municipis que es va iniciar amb les eleccions municipals de 1979. El que resulta incomprensible, és que en les intervencions que es faran en l’acte es deixi de banda la representació del PSC, que es el principal grup de l’oposició, i només prenguin la paraula CiU, ERC i ICV. Especialment xocant i imputable al sectarisme malaltís d’alguns tot considerant que el grup municipal del PSC va aprovar una moció en la que es demanava que es restituís a memòria històrica sobre la IIa República i ha demanat reiteradament, sense èxit, que tot i no haver format part del nostre partit és reconegués la legitimitat democràtica en la figura del alcalde Marià Serra. De lamentar també l’absència ja anunciada de l’alcalde actual, Jacint Codina, que es nega sistemàticament a acceptar donar honors i reconeixement a les persones que encarnaven els ideals democràtiques en temps de la República i de la Guerra Civil, amb una actitud partidària que en el seu paper públic em sembla difícil de justificar.