Els errors d’alguns i el soroll mediàtic dels darrers dies en relació a l’Estatut i el futur del Govern de la Generalitat de Catalunya fa obligat recordar que l’acord del Pacte del Tinell i el Govern tripartit han estat molts bons per Catalunya i han possibilitat projectes de gran calat en benefici del país. Podríem parlar de la Llei de Barris, de la construcció de gran nombre de centres escolars i de salut, el Pla d’Infrastructures de Catalunya, uns molt bons pressupostos del 2006 i afrontar el complex procés de dotar al país d’un marc d’autogovern i de finançament molt millor per als propers temps. Fet i debatut, dos anys i mig de govern d’esquerres a Catalunya hauran donat força més de si que la darrera dècada de governs de CiU.
Error polític greu d’Esquerra Republicana. La decisió d’ERC de votar No a l’Estatut de Catalunya, fet força incomprensible i contrari als acords que havia fet amb el PSC i ICV, ha forçat el desenllaç de quedar fora del Govern i l’avançament de les eleccions. Un desenllaç que es veia a venir tota vegada que, a banda d’alguns errors inicial d’ERC, havia entrat en una dinàmica de polsos continuats amb el President, de crítiques, d’intents diversos de deslegitimació, de radicalització enfront de l’Estatut i de forçar el nomenament d’un Conseller, Xavier Vendrell, del tot incomprensible des de qualsevol lògica política. Una espiral la de ERC en els darrers mesos de caire destructiu en relació al que tant havia costat d’aixecar i autodestructiu en relació al futur d’ERC com a partit de govern. El triomf de l’ànima agitadora del partit enfront de la realista com molt bé ho definia un article de Pilar Rahola d’ahir a El Periódico.
On son els líders d’ERC?. El que havia de ser, semblava fa uns mesos, un Sí crític d’ERC amb l’Estatut s’ha acabat per convertir en un No tot passant per l’Abstenció i el vot Nul. L’agitació de caràcter tàctic contra el text final de l’Estatut ha portat a que els militants del partit no estiguessin disposats a darrera hora a fer una opció responsable. Tants dies malparlant del text des dels mitjans de comunicació (per cert, quan treballen alguns si es passen els dies i les hores concedint entrevistes a tots els mitjans haguts i per haver?) ha fet que els afiliats assumissin que calia fer una opció de “principis” amb clara contradicció amb el realisme polític més elemental. En aquest context, només un lideratge potent a ERC, que no hi és, hauria pogut reconduir la situació. La bicefàlia Carod-Puigcercós ha acabat per resultar fatal, doncs era inevitable que tota aquesta dinàmica restés al marge de les rivalitats internes. Al capdavall, han estat alguns dirigents els que han abonat la radicalització de les bases que han participat en les assemblees, amb punts de vista que no és molt clar que siguin coincidents amb la sensibilitat dels votants del partit.
La foto de la discòrdia. La fotografia del President Zapatero amb Artur Mas ha pesat a ERC més que una llosa. ERC que formava part del govern català i donava estabilitat parlamentària a Madrid ha maldat durant aquest temps per fer-se amb el lideratge de l’espai nacionalista a Catalunya en detriment de CiU. Li calia temps de govern per desmuntar la imatge que interessadament i havien fet alguns de poc experimentats en política i capaços de combinar major ambició que els convergents amb bones dosis de pragmatisme. Malgrat l’affaire de Perpinyà, ho havien aconseguit fins fa uns mesos. La fotografia de La Moncloa ho dinamita tot, per més que era ben previsible que CiU l’exigiria per recolzar l’Estatut. ERC se sent traïda i enganyada i en lloc de reaccionar de manera políticament intel·ligent, ho fa de manera emocional i destructiva evidenciant en pocs mesos tot allò que els seus detractors nacionalistes l’havien acusat durant temps i que algú ha definit com un comportament de “adolescència perpètua”.
Un bon Estatut. Malgrat sorolls, errors i presses, tenim un molt bon Estatut a tocar si els catalans el refrendem de manera majoritària. Més atribucions i molt millor finançament del que havíem tingut mai. Un Estatut realista i dins les possibilitats que permet la situació política espanyola. Un Estatut que és possible per la bona predisposició de Rodríguez Zapatero tot partint d’una concepció plural i diversa d’Espanya en la que les diferències no debiliten si no que reforcen el conjunt. Un Estatut que, com són les coses, serà possible en bona part gràcies a l’actitud que durant temps ha tingut ERC amb aportacions importantíssimes en el seu contingut. Que ara propugni el mateix que el Partit Popular es difícil de que la gent ho entengui.
Distancia en el posicionament i proximitat en la política pràctica. Per molta gent del PSC entre els que em compto, resulta paradoxal que ara estiguem tan distants d’ERC no sols en relació al posicionament per l’Estatut si no respecte a la gravetat d’un error que podria tenir moltes conseqüències nefastes pel país, però que en canvi hi hagi una proximitat política i fins i tot ideològica força evident quan ens plantegem aspectes polítics específics i concrets com ho ha evidenciat l’altíssim grau d’acord en tants i tants projectes com s’han impulsat conjuntament els darrers dos anys. El Pacte del Tinell tenia i té sentit. Segurament el que ens separa és una concepció força distinta de la naturalesa de la política, de quina és l’actitud amb la que s’ha d’afrontar la transformació i millora de la realitat. La política no es pot exercir, i la realitat no es transforma, amb afirmacions continuades de principis doctrinaris. Gestionar la complexitat admet receptes simplificadores, però no de simplistes.
Ara i aquí. Tot i que alguns hagin brindat amb cava pel que en diuen el dinamitament del tripartit, que no s’enganyin doncs l’esperit del Pacte del Tinell pot tenir encara llarga vida. En moltes ajuntaments de la comarca d’Osona i al Consell Comarcal continuarem treballant amb ERC, crec que amb tanta comoditat i confiança com fins ara, per anar impulsant polítiques de progrés que milloren notablement la qualitat de vida dels ciutadans.
