John Kenneth Galbraith. Aquest cap de setmana s’ha conegut la desaparició d’aquest influent economista nord-americà. Hereu de les idees keynesianes, ha estat un referent en les polítiques econòmiques del Partit Demòcrata en els darrers cinquanta anys, especialment d’aquells presidents que han apostat per l’ampliació de l’estat del benestar i la pràctica d’una economia social de mercat. Gran divulgador de idees i reflexions entorn de l’economia, els seus llibres han format part del corpus formatiu de moltes generacions d’estudiants universitaris de molt diverses disciplines. Jo mateix com a professor he “obligat” a molts estudiants a llegir-lo, especialment el seu llibret sobre el crac del 1929 on en una anàlisi molt innovadora en el seu moment posa en relació els aspectes financers i borsaris de la crisi, com a elements desencadenants i agravants, amb les seves causes profundes i estructurals que tenen a veure amb una economia productiva que tendeix cap a la sobreproducció. Àmpliament llegit i considerat, Galbraith era menystingut per una bona part dels economistes que el consideraven despectivament com un “divulgador” que utilitzava poc o gens aparell matemàtic en el seu treball, fet que creien no el feia mereixedor del premi Nobel d’economia. Va cometre el pecat de fer llibres que els podia entendre tothom i de plantejar-se preguntes com si l’economia tingués com a objectiu preocupar-se de les persones.
Jean François Revel. Un altra intel·lectual que ha mort aquest darrer cap de setmana. Pensador i periodista francès que durant dècades ha resultat tan incòmode a les dretes com a les esquerres. Pol.lemista apassionat i bon vivant va ser un crític mordaç de les tentacions totalitàries inherents a una certa esquerra marxista europea tot denunciant el monstre estalinista que havien engendrat alguns somnis de la raó. Defensor de la llibertat individual i la democràcia, fustigava el corporativisme i el sometiment dels intel·lectuals al poder. Creia que d’intel·lectual ha de ser, per definició, un incordi per al poder constituït.
Universitat de Vic. Aquesta setmana el Patronat de la Fundació Universitària Balmes, entitat titular de la Uvic, ha de donar a conèixer qui és la persona que designa com a Rector pels propers quatre anys, amb el tràmit de sotmetre la designació al Claustre de la universitat que es pronunciarà de manera no vinculant, abans del nomenament definitiu. Més enllà de qui sigui la persona nomenada entre els candidats coneguts públicament, fet poc rellevant doncs no presenten ni representen projectes diferents, resulta un xic preocupant el poc grau de consens que s’ha buscat en l’àmbit polític i universitari, fet no anecdòtic si atenem a la dependència pública d’aquesta institució en forma de contracte-programa amb la Generalitat de Catalunya. La Uvic és una institució cabdal per Vic i per Osona, però depèn dels vincles amb l’administració universitària catalana la seva plena consolidació i projecció de futur. Que qui ha de dirigir aquesta institució ho decideixi gairebé exclusivament l’alcalde de Vic, sense encomanar-se a ningú i amb criteris que tiren a localista, crec que no és pel futur de la universitat ni el més adequat ni el més intel·ligent que es pot fer.
