Dietari

Organització territorial de Catalunya. Després d'un temps de tranquilitat, ha tornat ha posar-se damunt la taula aquest tema. L'afany pel desgast polític que té CiU, especialment a la nostra Comarca, fa que encarin aquesta qüestió amb un cinisme notable tot abanderant una vegueria de l'Alt Ter que és una quimera conceptual que no hi ha per on agafar-la. Els alcaldes del Ripollès s'han manifestat clarament contra la possibilitat de fer una vegueria amb Osona. CiU que governant 23 anys la Generalitat no va fer res per configurar una vegeuria d'aquestes característiques ni per la capitalitat de Vic, ans tot el contrari, ara de la mà de l'ex-conseller Espadaler i de l'Alcalde de Vic se situen fora de la realitat i pretenen portar a Vic pel camí de la marginalitat, tot sigui per erosionar el govern actual. Sort que una part important dels alcaldes osonencs no semblen pas disposats a seguir-los i pensen fer sentir la seva veu.
Ja fa prop de dos anys vaig reflexionar sobre aquesta qüestió en un llarg article, que reprodueixo, que rellegit ara el veig amb plena vigència.



LA DIVISIÓ TERRITORIAL I EL DIÀLEG

A mitjan del segle XIX, quan militars russos intentaven delimitar i cartografiar la imprecisa frontera entre Rússia i Polònia, en un punt concret al dubtar del traçat varen demanar-li a un pagès que treballava al camp si creia que la seva casa i les seves terres eren de Polònia o bé de Rússia. El pagès en lloc de pronunciar-se els va contestar que això era un tema que havia de consultar amb la seva dona i que si tornaven al dia següent els en donaria resposta. Al tornar, el destacament es va trobar amb la resposta del pagès: “la meva dona diu que prefereix ser de Polònia, doncs es veu que a Rússia a l’hivern hi fa molt fred”.

L’anècdota crec que il.lustra sobre diverses qüestions presents en qualsevol procés de divisió i ordenació territorial: que aquesta sempre té components arbitraris, que es poden trobar arguments per defensar qualsevol opció, que les delimitacions territorials poden tenir tants punts de vista com persones consultades i que el sentiment de pertinença és més aviat mutable.
Ordenar el territori respon sempre a objectius polítics i en els països moderns correspon de fer-ho als governs i parlaments, escoltant lògicament al territori. Es tracta de trobar en cada moment històric quina és l’articulació territorial que millor respongui a objectius d’administració, de gestió i equilibri territorial amb la finalitat que de manera simple i eficaç es pugui proporcionar al conjunt de ciutadans de nivells similars de serveis i de benestar. Les comunicacions i el factor temps han canviat de manera brutal a les últimes dècades i, per tant, el que podia tenir sentit al organitzar el territori històricament avui pot ser no en tingui cap. Per altra banda no és el mateix establir divisions que tenen un caràcter exclusivament simbòlic, amb delimitacions que van lligades a aspectes administratius i institucionals amb graus diversos de funcions i d’atribucions.

A Catalunya, al recuperar-se les institucions democràtiques a partir de finals dels anys setanta, havíem heretat una divisió provincial feta per l’Estat el 1833, amb les corresponents diputacions, i que se sentia poc pròpia i imposada, i una estructura municipal encara més antiga i excessivament fragmentada. El pujolisme hegemònic durant els darrers vinticinc anys, davant els problemes polítics que hauria suposat qualsevol replantejament profund de l’estructura heretada, va optar per recuperar una divisió comarcal que tenia un elevat component simbòlic, però que amb el pas del temps ja no responia per excessiva a les necessitats de regionalització interna de Catalunya, dotant-les d’uns Consells Comarcals amb poques atribucions i encara menys recursos. A partir d’aquí es va fer la política del qui dia passa any empeny, mentre s’anava mudant l’opinió respecte d’unes diputacions que inicialment eren la bèstia negra del nacionalisme i es tancava en un calaix l’Informe Roca perquè se’l va veure més com una Caixa de Pandora que no pas com una via de sol.lució.

Situats en aquest punt, amb accions i omissions heretades, s’espera del nou Govern que emprengui una ordenació territorial que tendeixi a clarificar i a simplificar els nivells d’administració més que no pas a complicar-los, fet que es donaria si s’establissin noves divisions sobreposades o subordinades a las ja existents. Crec que el primer aspecte clau és l’opció per articular el país o bé amb una província única o bé amb set. El debat i decisió sobre això determina força la resta de la discussió, i val a dir que és una discussió que ultrapassa el marc català de decisió política, donat que modifica aspectes organitzatius i de representació política a nivell d’Estat. La divisió amb set províncies, amb les consegüents diputacions com a institucions de suport municipalista, té força sentit s’hi va lligada a fórmules de solidaritat interterritorial que ara ja estan internalitzades en la divisió en quatre províncies, en cas contrari la disparitat de població i de recursos disponibles entre unes i altres les fa inviables. Si, pels motius que sigui, s’acaba optant per la província única, és força lògic que la configuració regional interna de Catalunya coincideixi amb aquests set unitats territorials.
En l’altra extrem de la divisió territorial, caldria ampliar les funcions i millorar substancialment el finançament dels municipis, i no sembla gaire adequat iniciar un procés de modificació profunda del mapa municipal, més enllà d’alguns casos extrems i puntuals. És cert que a Catalunya predomina el micromunicipalisme i que aquest té alguns desavantatges per falta de dimensió de cara a la prestació de serveis. Però és cert també, que els petits municipis fan molt per mantenir i arrelar la població en el territori, sense els quals una bona part del país avui seria un erm des del punt de vista demogràfic. És en aquest punt on tenen sentit els Consells Comarcals, els quals caldria entendre i transformar com a ens que organitzin i assegurin la prestació de serveis cap als municipis. Caldria que els Consells deixessin de ser institucions polítiques, “ajuntaments grans”, per ser l’àmbit immediat de suport i de dotació de serveis als municipis, ni més ni menys.

Darrerament s’ha aixecat amb força i mitjans la bandera de reivindicar una vegueria formada per Osona i el Ripollès, plantejament ben legítim que es fonamenta amb la tradicional relació entre aquestes dues comarques, la qual sigui dit de passada s’ha donat en el passat sense pertànyer a la mateixa unitat territorial i que ben segur es mantindrà i s’ampliarà, a poc que ajudin les comunicacions, sigui quina sigui l’estructuració territorial per la que s’opti, al igual que ha passat i passarà amb bona part de El Vallès o amb el Moianès. Un plantejament, però, que no se sosté ni des del punt de vista de la dimensió territorial ni del pes demogràfic i que significa més aviat una suma de comarques més que no pas una regió. Que el Ripollès estigui en la mateixa regió que Osona pot ser relativament lògic i fins i tot desitjable però, en tot cas, és una discussió i una reivindicació que correspon essencialment a la gent del Ripollès, decidir si els interessa vascular més cap a Girona o més aviat cap a la regió central del país que forma part de la segona corona metropolitana.

Des d’Osona, hauríem de participar en la discussió de la divisió territorial amb l’objectiu que s’estructurin regions demogràficament i econòmicament potents, que siguin marc d’un àmbit d’actuació econòmica i social real, que les enriqueixi internament i refermi la seva posició dins el conjunt del país. Una vegueria Osona-Ripollès no té aquestes característiques i corre el perill de néixer marcada per un pes insuficient que, en lloc de potenciar-la, l’inclini cap a la marginalitat. Si Osona se separa de les comarques pròximes i de potencial similar corre el risc de perdre molts trens. Les comunicacions en són un bon exemple de com les regions més que definir-les el que cal és construir-les, i no és ben bé el mateix participar en la construcció d’eixos viaris i ferroviaris transversals, veritables punts nodals de la Catalunya interior i la seva comunicació amb l’euroregió, que desenvolupar només la xarxa viària i de ferrocarril existents, que també s’han de fer. No és el mateix formar part dels plans territorials de desenvolupament de la segona corona metropolitana, que aspirar a un pla territorial d’àmbit reduït i bàsicament de muntanya. La discussió, doncs, s’ha de fer des de la perspectiva d’on i què volem ser, en quin àmbit de desenvolupament volem participar.

Cap plantejament és neutre i les coses acostumen a tenir significat, tenint en compte des d’on es fan i el moment en què es fan. Ara bé, quan la formulació d’aquesta vegueria de l’Alt Ter es fa ara i es formula predominantment des d’Osona i especialment des de Vic, la discussió de fons no explicitada és la de buscar un territori del que es pugui fer de capital sense, o amb poca, discussió. Si ens ho mirem fredament, la discussió sobre la capitalitat no és ni de bon tros prioritària, per més que emocionalment pugui ser atractiva. Si aquesta és la preocupació real (de Vic s’entén), no caldria tenir dubtes que a aquesta ciutat li ha de correspondre un paper cabdal i de primer ordre en la regió de la que acabi per formar part, però no sembla lògic que el país s’hagi d’organitzar a partir dels dubtes que alguns tenen sobre la capacitat i potencialitat de la ciutat, tot fent-li un vestit a mida, però sobretot no és desitjable que això ens porti a fer opcions equivocades. Voldria creure que darrera alguns plantejaments expressats no s’hi amaguen els antics valors d’una cultura rural antiurbana, tradicionalista i antimoderna; allò que Collell (el Canonge) anomenava “la muntanya catalana”. Crec que som molts els que creiem que l’especificitat de Vic i d’Osona es mantindrà en la mesura que fem apostes potents i de gran calat, que optem pel desenvolupament i l’obertura i fugim del tancament i de convertir el nostre territori en un reducte.

Jo també crec que és necessari el diàleg, el debat i la discussió per tal d’aportar elements de reflexió a aquells que els pertocarà decidir sobre aquesta qüestió que són el Govern i el Parlament, una vegada escoltat el territori. Un debat, si pot ser, sense apriorismes però realista, en el que no es confonguin actes d’adhesió amb espais de debat, on els arguments racionals tinguin més pes que la presa de posició emocional i, sobretot, on ningú es pretengui arrogar de manera exclusiva la voluntat i opinió d’un conjunt de ciutadans que on s’han expressat de manera inequívoca i ho continuaran fent és a les urnes.